L’ascens meteòric de Baltasar Porcel a la Barcelona dels 60
Sergio Vila-Sanjuán retrata els inicis de l’escriptor a ‘El jove Porcel’
PalmaBaltasar Porcel (Andratx, 1937 - Barcelona, 2009) va ser un home d’una infinita curiositat i un compromís ferm amb l’escriptura. Va deixar Mallorca amb 23 anys per instal·lar-se a Barcelona: tenia afany de ser escriptor i volia viure l’amor en llibertat. El seu amor era Concha Alós, escriptora i mestra, casada amb el cap de Porcel del diari Baleares, onze anys més gran que ell. A la ciutat catalana el va acollir el crític literari Joan Triadú. Durant aquella dècada va tenir encontres i desavinences amb Llorenç Villalonga, Josep Pla i Camilo José Cela. També es va fer amic de Joan Carles I. En deu anys es va guanyar els escriptors i les personalitats més importants de Barcelona, com Jordi Pujol i Joan Vergés, entre d’altres, i es va fer un lloc en la premsa més influent de llavors: Serra d’Or, Destino, La Vanguardia. I l’any 1970 va guanyar el premi Josep Pla amb la novel·la Difunts sota els ametllers en flor. Altres títols de l’època són Solnegre (1961) i Cavalls cap a la fosca (1975).
Tot això ho explica el novel·lista i periodista cultural Sergio Vila-Sanjuán, que acaba de publicarEl jove Porcel (Edicions 62/Destino), un llibre que repassa la vida de l’escriptor, els seus viatges i relacions més personals, entre els anys 1960 i 1970; un retrat de l’ascens meteòric de l’andritxol en l’univers literari català, però també d’una època plena de canvis i efervescent en l’àmbit ideològic i cultural. Uns anys dignes “d’un personatge de Balzac”. El volum inclou imatges inèdites, com la de la primera visita a Josep Pla, una foto feta per Concha Alós i en la qual surt Lluís Permanyer, que els va presentar. També hi ha cartes personals, i l’esbós del llibre sobre Pla que Porcel havia d’escriure però que no va arribar a ser una realitat.
El volum neix de la proposta que l’editor Emili Rosales va fer a Vila-Sanjuán d’escriure una biografia de Porcel l’any 2013. L’autor el coneixia personalment, ja que havien coincidit a La Vanguardia. Entusiasmat amb l’encàrrec, i gràcies a la generositat de Maria-Àngels Roqué, vídua de Porcel, Vila-Sanjuán va tenir accés a tot el seu arxiu: “Era un home molt ordenat, però la quantitat de material em va aclaparar. Davant tanta cosa, vaig veure que hi havia la possibilitat de fer alguna cosa més concreta, i la dècada dels 60 em va semblar un moment clau de la seva vida, amb potencial periodístic i també narratiu”. El resultat és un llibre documental, dividit per temàtiques, que es llegeix com una novel·la. Per escriure’l, a més de l’hemeroteca i la correspondència epistolar a què ha tingut accés, el novel·lista ha fet entrevistes a gent que el va tractar personalment.
Porcel va ser escriptor, però també periodista. Segons Vila-Sanjuán, va ser “una de les figures catalanes que més va viure i explicar els grans moviments dels anys 60”: viatja a París després del Maig del 68 per veure el recital de Raimon a l’Olympia, però també va al musical Hair, que presentava l’ideari hippie ; arriba a Eivissa, on conviu precisament amb els hippies, una experiència que “canvia la seva imatge; passa de la corbata a les grenyes”. El 1968 es planta a Israel acompanyat pel fotògraf Toni Catany, i arriba fins a Egipte per escriure una sèrie de reportatges sobre els conflictes a l’Orient Mitjà. Després, amb el mateix objectiu, va a Nova York. El recorregut culmina amb l’estada a la Xina de Mao Zedong l’any 1973, en plena Revolució Cultural. Tots aquests viatges el converteixen “en un interlocutor interessant per als mitjans de comunicació”, ja que “combina el coneixement del món clàssic i el modern, perquè té en compte i escolta la gent gran, els savis, però no deixa d’acostar veus i idees noves d’arreu del món gràcies als seus viatges”, diu Vila-Sanjuán.