L'art medieval hispànic, més enllà del Romànic

BarcelonaLes obres d’art reflecteixen les vicissituds del seu temps i, al mateix temps, donen nous matisos als relats històrics, com és el cas de les obres incloses en l’exposició que els Cloisters del Metropolitan de Nova York inauguren demà, Espanya, 1000-1200: art en les fronteres de la fe, amb unes 40 peces islàmiques, jueves i cristianes. La confluència de les tres cultures està molt present quan es fan exposicions sobre Romànic d’arreu de la península Ibèrica, i al Cloisters han volgut escenificar-la reunint un conjunt d'obres extraordinàries a l'interior d'un dels seus tresors: l’absis de l’església segoviana de San Martín de Fuentidueña.

“L’art funciona com un marc comú per a persones amb diferents tradicions, orígens i cultures”, diu la comissària, la conservadora associada d’art medieval dels Cloisters Julia Perratore. “Amb aquesta exposició volem mostrar que el Romànic és una contribució artística molt significativa de l’època, però que no és l’única –explica–. Hem expandit la cronologia als segles XI i XII per poder incloure diferents mirades sobre l’època amb l’objectiu que els visitants es puguin emportar una àmplia visió del que era l’Espanya medieval”. L’exposició s’endinsa en una època “cabdal” en la història medieval de la península Ibèrica, com es pot llegir en la presentació. Va haver-hi “grans canvis en l’equilibri de poder entre líders cristians i musulmans”. Això va produir una “desestabilització de les estructures socials arrelades i noves tensions entre les comunitats religioses”, però al mateix temps les arts plàstiques mostren que no es va produir un tall radical entre elles.

Escultures, teixits i manuscrits

Entre les peces exposades hi ha escultures, folis de manuscrits il·luminats, fragments de teixits i altres objectes, la majoria de les quals són de la col·lecció del mateix museu, mentre que algunes altres provenen d’institucions novaiorqueses com la biblioteca del Seminari Teològic Jueu d’Amèrica. Com que l’organització dels departaments del Metropolitan Museum no es correspon amb la tesi de la mostra, la comissària ha aconseguit fer una feina transversal: “Els col·legues del departament d’art islàmic, que està ubicat a la seu principal del museu, han fet un gran esforç per exposar algunes de les seves peces juntament amb unes altres de cristianes i jueves”, explica Perratore, com l’exquisit manuscrit islàmic del museu conegut com el Bifoli de l'Alcorà andalús color de rosa (ca. s. XIII). Per l’alt grau d’elaboració i per l’ús abundant de pa d’or, va ser fet probablement per a un aristòcrata o un noble de Granada o València i el paper podria provenir de Xàtiva. I com no podia ser d’una altra manera, a la mostra també hi ha manuscrits jueus, com una Bíblia hebrea castellana i un reguitzell de folis d’un Beatus també castellà.

En paral·lel a la religió, posar en diàleg aquests manuscrits permet comparar-ne les tècniques. I sense abandonar el món del llibre, també es poden veure dues peces més que, com el conjunt de l’exposició, destaquen pel seu caràcter refinat i luxós: es tracta del Díptic de Jaca, provinent del monestir de monges de Santa María, a la localitat de Santa Cruz de la Serós. Està format per dues plaques decorades amb la Crucifixió. El suport és de fusta, a sobre de la qual hi ha tres làmines de plata repujada sobredaurada, caboixons de cristall i safirs i figuretes d’ivori.

La Crucifixió d’una de les plaques és bizantina, i en un dels safirs que guarneixen la placa hi ha inscrits en àrab quatre dels noranta-nou noms de Déu, cosa que porta a parlar de com elements de diferents religions conviuen en un mateix treball, un altre dels fils conductors de la mostra. Per a la investigadora Verónica Carla Abenza Soria, el Díptic de Jaca és cabdal en molts sentits: recorda com a les acaballes del segle XI Jaca va ser un “centre artístic de primer ordre en el vast horitzó de l’art romànic europeu”, i com la circulació d’objectes, artesans i models també contribuïa a "refermar les relacions del Regne d'Aragó amb altres focus de creació més enllà dels Pirineus, com Tolosa, Moissac i Conques”.

La majoria de les obres cristianes exposades són castellanes, aragoneses i navarreses, però també n’hi ha algunes de catalanes: les pintures de La Mare de Déu amb el Nen i l’Adoració dels Mags de l’església de la Mare de Déu de Cap d’Aran, que estan col·locades com un pastitx dins l’absis de Fuentidueña, i el frontal d’altar decorat amb estuc de l’església lleidatana de Ginestarre de Cardós, mentre que els murals de l’absis es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). “Vaig triar aquesta peça perquè l’estuc amb animals a dins de medallons imita patrons dels tèxtils de l’època que remeten al món islàmic”, explica Perratore.

Un altre dels aspectes destacats de l’exposició són els tèxtils, entre els quals hi ha dos fragments de la Dalmàtica de Sant Valeri i un altre de la tomba de l’infant Don Felip. “Els tèxtils van ser uns connectors fantàstics entre gent. Per a la circulació d’objectes, podien viatjar fàcilment, l’artesanat i els materials”, diu Perratore. “També poden reflectir vincles econòmics i polítics”, subratlla.

Dos trasllats polèmics

L’església de San Martín de Fuentidueña està completament en ruïna en l'actualitat, i és inevitable recordar com el seu absis, que corona la galeria dedicada al Romànic hispànic als Cloisters, va arribar a Nova York: va fer-ho en una operació que va servir per recuperar altres obres medievals que havien sortit d’Espanya dècades abans envoltades de polèmica, quan un consell de ministres presidit per Franco va autoritzar el juliol del 1957 que l’absis fos cedit indefinidament als Cloisters a canvi que tornessin a Espanya una part de les pintures murals de l’ermita mossàrab de San Baudelio de Berlanga (Sòria). El Museu del Prado va rebre sis fragments de pintura mural dels 23 que s’havien arrencat el 1926 i que havien sortit d’Espanya aquell mateix any després que una sentència del Tribunal Suprem permetés que el propietari de les pintures, el marxant d’origen italià León Leví, disposés d'elles, quan les havia comprat a una dotzena de veïns de la localitat de Casillas per 75.000 pessetes. Tot i que des del ministeri d’Instrucció Pública i Belles arts van intentar impedir-ho, no ho van aconseguir per la manca de lleis de protecció del patrimoni.

En la venda de les pintures hi va estar involucrat, com recorda la catedràtica d’història de l’art de la UB Milagros Guardia al llibre San Baudelio de Berlanga, una encrucijada l’antiquari nord-americà Ignacio Pollak. També ho havia estat en la venda pionera al Museu de Belles Arts de Boston dels murals de l’absis de la canònica de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà), l’arrencament de les quals va ser l’origen de l’operació de salvaguarda dels murals romànics de les esglésies del Pirineu. A més dels Cloisters, la resta de fragments de San Baudelio de Berlanga són al mateix Museu de Belles Arts de Boston i als d’Indianapolis i Cincinnati.

Les pintures de San Baudelio van tornar a estar d’actualitat fa uns anys arran del conflicte entre Catalunya i l’Aragó per les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena, perquè després de restituir-ne una altra part a l'ermita van aparèixer fongs, cosa que posa en qüestió aquest tipus d’operacions per l’elevat risc que suposen per a la conservació de les pintures.