BarcelonaCadaqués és una vila d’artistes que ha inspirat creadors de totes les disciplines, de Salvador Dalí a Marcel Duchamp, i viure-hi també pot ser un art. Així ho explica l’arquitecte i professor Marc Arnal al llibre que acaba de publicar a l’editorial Comanegra, L’art de viure. Peter Harnden, Lanfranco Bombelli i les cases per a artistes de Cadaqués. Arnal escriu sobre un reguitzell d'habitatges per a artistes, galeristes, dissenyadors i editors del duet d’arquitectes format per Peter Harnden (Londres, 1913 - Cadaqués, 1971) i Lanfranco Bombelli (Milà, 1921 - Cadaqués, 2008), la majoria dels quals són fruit de la reforma de cases existents. En tots es pot observar com aquests arquitectes estaven influenciats per l’art abstracte d’aquell moment –Bombelli també va ser artista i més endavant va tenir una galeria amb el seu nom a Cadaqués– i alhora com es van mimetitzar amb l’arquitectura popular de les cases veïnes. “Els materials dels acabats són els tradicionals del lloc –diu Marc Arnal al llibre–. Per als paviments fan servir tova o pedra local, col·locada irregularment. Els forjats normalment són vistos de ceràmica amb bigues de formigó o de fusta i, a vegades, estan ocults amb cel ras de guix. Les parets interiors estan enguixades i pintades o són de pedra de llicorella, també pintades de blanc. Aquesta tria la fan sempre dialogant amb la tradició local, fugint del luxe superflu i en relació amb el context de l’encàrrec i del lloc”.
El primer habitatge que va fer el duet d’arquitectes va ser la Villa Gloria (1959), una casa d’estiueig per a ells i les seves famílies feta d’unir dos habitatges independents. “Van construir nou cases, totes singulars –diu Arnal–. Cadascuna aportava alguna novetat respecte de l’anterior i alhora contenia les llavors per a les següents”. Des del carrer es pot veure com originàriament eren dues cases diferents, però estan unides per l’interior. “És una casa molt Harnden. Hi ha una desproporció entre les habitacions i la sala d’estar perquè creia que l’important era la sala d’estar per rebre gent. Les habitacions són correctes, i la sala d’estar és esplèndida, enorme”, explica l'actual propietari, que també destaca com en aquesta casa es fusionen l’arquitectura popular amb “la filosofia més racionalista d’un arquitecte amb molta volada”.
La petjada dels arquitectes en una vila remota
Peter Harnden i Lanfranco Bombelli van començar a treballar plegats el 1950. Aleshores ja eren amics, i aquell any Bombelli va acceptar la proposta d’incorporar-se a l’equip de l'oficina de Visual Information Unit, de la Mutual Security Agency (MSDA) nord-americana que dirigia Harnden. Van fundar el despatx quan el 1956 el govern nord-americà va decidir traslladar l’oficina d’exposicions per a la qual treballaven de París a Washington. Com que ells no volien marxar d’Europa, van fundar un estudi a Orgeval, a uns 25 quilòmetres de París. Aquell mateix any van fer el pavelló nord-americà a la Fira Internacional de Mostres de Barcelona i també va ser aleshores que van arribar a Cadaqués per primera vegada per recomanació del seu col·lega Josep Antoni Coderch. Els va allotjar el seu deixeble Alfonso Milà, que un any abans havia construït la Casa Villavecchia amb el seu soci Federico Correa. Com explica Vicenç Altaió al pròleg de L’art de viure, en aquell moment Cadaqués encara era una localitat remota, on l’aigua potable arribava per mar i l’única via d’accés per terra era “una carretera serpentejant com ho és ara”. Potser per això, i per l’ambient cultural cosmopolita que hi havia, Cadaqués s’havia mantingut, com Coderch va dir als seus col·legues, com “l’únic poble de la costa mediterrània i de la Península que no ha estat destruït”.
Lanfranco Bombelli recordava que la primera impressió que li havia produït Cadaqués havia sigut “tremenda” i a un llibre que va editar, titulat Arquitectura a Cadaqués, reconeixia que els artistes s’havien avançat als arquitectes en el descobriment del poble però que els seus col·legues feien una tasca cabdal. “Possiblement, de tots els artistes, els arquitectes han estat els últims a descobrir Cadaqués o ocupar-se’n, però ells són els que han deixat la petja més visible del seu pas, i els que més han contribuït a la conservació d’un Cadaqués fidel a ell mateix”. Això volia dir que la vila havia pogut créixer i desenvolupar-se sense convertir-se en un recinte històric estrictament turístic i amb una “població morta”.
Després de la Villa Gloria, Harnden i Bombelli van fer una casa per al galerista George W. Staempfli, una de les més visibles de Cadaqués perquè està al front marítim i trenca amb l’austeritat de la resta perquè és “l’aparador del model de vida del propietari”. Bombelli es va fer una altra casa a la vila el 1961, de la qual va dir que tenia “una gran influència de l’art concret” en la composició geomètrica i les proporcions. Els clients que ell i Harnden van tenir a continuació van ser dos artistes: els escultors Mary Callery, per a qui també van fer el taller, i Xavier Corberó, tot i que la casa taller que li van dissenyar no es va arribar a construir. Callery tenia una casa a Long Island dissenyada per Mies van der Rohe, que havia sigut el seu amant. Tenia pensat comprar-ne una altra a Santillana del Mar, però va conèixer Peter Harnden i Lanfranco Bombelli quan va col·laborar en la construcció d’una font lluminosa per al pavelló dels Estats Units a l’Exposició Universal de Brussel·les... i Harnden la va convèncer perquè anés a Cadaqués, que hi comprés una casa i que li encarregués a ell la reforma.
L’últim habitatge del duet abans de la mort prematura de Harnden va ser la casa de l’editor francès Jean-Claude Fasquelle, el 1968, fruit de la reforma d'una casa existent al vessant est del promontori que tanca la badia de Cadaqués. En la redacció del projecte van ser clau dos requisits que va posar el client: que hi hagués espai per portar-hi molts dels llibres de la seva col·lecció i que el lloc propiciés la lectura. Després de la mort prematura de Harnden el 1971, Bombelli va seguir treballant per al govern nord-americà des de Barcelona, va obrir la Galeria Cadaqués a la vila el 1973 i va construir-hi mitja dotzena de cases més encàrrec d’altres artistes com els pintors i escultors Eduard Arranz Bravo i Rafael Bartolozzi, l’escultora Parvine Curie i el vitraller i pintor alemany Hans-Günther van Look.
Les cases modernes pioneres
L’arquitecte Fernando Villavecchia té una relació molt intensa amb Cadaqués: és fill del matrimoni que va encarregar una casa al poble a Federico Correa i Alfonso Milà, ha conegut aquests i altres arquitectes i ha fet diferents cases al poble, l’última de les quals amb l’arquitecte britànic Stephen Bates per al mateix Bates, amb qui ara publica el llibre Lineage and Legacy: a certain Modernism in Cadaques (Quart Publishers, en anglès i castellà). Es tracta d’un recull de cases molt personal i viscut, centrat en set obres construïdes entre el 1954 i el 1961, abans que comencessin a arribar més turistes i, per tant, l’economia fos més puixant, d'arquitectes com Correa i Milá, Coderch i els mateixos Harnden i Bombelli: la Casa Alfonso Milà, la mateixa Casa Villavecchia, la Casa Pallejà, la Casa Senillosa, la Casa Coderch Milá, la Villa Gloria i la Casa Bombelli. “Aquestes cases reflecteixen la complicitat entre els arquitectes i els clients, i pertanyen a una època en què els pressupostos eren molt petits, es feien les coses molt senzilles i s’aprofitava al màxim el que hi havia. Més endavant va començar a haver-hi més diners i més estrangers, i les cases eren més sofisticades –explica Fernando Villavecchia–. Mentre que als anys 50 es qüestionava el Moviment Modern i es buscaven les arrels, com havia fet Sert i feia Coderch amb el seu interès per l’arquitectura popular, als anys 60 les influències arquitectòniques eren unes altres”. El llibre també inclou una obra posterior, els Apartaments Es Colomer, de Lluís Clotet i Oscar Tusquets (1968-1970), també bons amics de Villavecchia.
Un altre llibre dedicat a aquests habitatges és el que Nacho Alegre ha publicat a l'editorial Apartamento, titulat The modern architecture of Cadaqués: 1955-1971, amb una vintena de cases. I Vicenç Ataió està treballant en un llibre titulatSota les boles dels americans. Art d'avantguarda, arquitectura concreta i comunicació visual en el marc de la Guerra Freda. Un documental històric i visual a partir de Lanfranco Bombelli.