L'arquitectura de Carme Pinós en cinc obres

BarcelonaLa selecció d’obres pròpies que l’arquitecta Carme Pinós ha triat per a l’ARA amb motiu de la concessió del Premio Nacional d’arquitectura és molt personal. La llista comença i acaba amb uns edificis molt diferents entre ells però que comparteixen l’arrelament en el paisatge, l’afany per integrar-s’hi: el cementiri d’Igualada i l’ampliació de l’Hotel Son Brull a la localitat mallorquina de Pollença. “No entenc l’arquitectura sense el diàleg en el context, l’arquitectura no és un objecte que diposites en el lloc”, ha dit l’arquitecta aquest dijous en el vídeo que ha precedit el lliurament del premi a la Llotja de Palma. I per a ella el context també inclou “la memòria cultural”. Mentre que el cementiri sembla una extensió més del territori, com per protegir-se i al mateix temps impregnar de poesia el polígon on es troba, les quatre noves vil·les de l’Hotel Son Brull es camuflen en els bancals de pedra seca que articulen el paisatge. “Quan penso en l’obra de la Carme des del començament penso en terres remogudes”, ha dit l’arquitecte Juan José Lahuerta durant la seva glosa sobre l’arquitecta. “Aquestes terres remogudes són la porta d’entrada a una arquitectura decididament i totalment oberta, lleial i sense cuirassa”, ha explicat Lahuerta. 

Per al secretari del guardó, Iñaqui Carnicero, Carme Pinós és un “model aspiracional” pel seu caràcter pioner i lluitador. “L’arquitecte ha de saber escoltar, perquè construeix els somnis dels altres”, assegura Pinós. A més del cementiri d’Igualada, de la seva etapa inicial al costat d’Enric Miralles, també tria el centre cívic d’Hostalets de Balenyà, al qual està injectant una nova vida amb un nou accés i una escola de música. Precisament Pinós ha tornat a intervenir dècades després en dues d'aquestes obres i ho ha fet de manera que les noves aportacions no interfereixin en el passat d’uns treballs que ja són patrimoni contemporani. 

L’obra següent de la llista és excepcional en molts sentits: la primera de les dues torres d’oficines Cube a Mèxic va consolidar en solitari el prestigi internacional que havia assolit al costat d’Enric Miralles i va ser un dels edificis més novedosos de la seva classe del segle XXI: el formen tres grans columnes que sostenen l’edifici i contenen els ascensors i les escales, i al mateix temps creen un pati que ventila i il·lumina les oficines. “El reconeixement de Carme Pinós va arribar abans fora que aquí”, recorda Lahuerta. I aquest reconeixement ha sigut incessant: la Torre Cube I va ser un dels edificis seleccionats per a l’exposició central de la Biennal d'Arquitectura de Venècia del 2018. 

Més endavant Pinós va reblar el seu potencial amb el rotund i al mateix temps aeri CaixaForum de Saragossa, amb les sales d’exposició suspeses per fer de l’edifici un far en lloc d’una massa excessiva. “La societat és el nostre client real, els arquitectes tenim les demandes del client, però hem d’anar més enllà, espero poder-vos oferir encara moltes coses”, va dir una emocionada Carme Pinós quan va pujar a l’escenari per recollir el trofeu del guardó, una peça dissenyada per l’arquitecte i pintor Juan Navarro Baldeweg.

L’última de les obres amb què Carme Pinós marca la seva trajectòria és al cor de Barcelona i reflecteix com l’arquitecta domina escales i tipologies molt diverses: en una banda de la nova plaça de la Gardunya hi ha la monumental Escola Massana. En una altra, dos blocs d’habitatges, un dels quals protegits, i al tercer la façana posterior del Mercat de la Boqueria. Per a ella és essencial que l’arquitectura contribueixi a fer ciutat i d’aquest treball li agrada que la gent pugui pensar que cada una de les bandes de la plaça l’ha fet un arquitecte diferent.