L'arquitecte Enric Miralles, "un artista únic" que va fer història

L’arquitecte Enric Miralles (1955-2000) va deixar una empremta molt profunda en l’arquitectura catalana, i el record de la seva força torna a partir d'aquest dijous amb l’obertura de les tres primeres exposicions de l’Homenatge Miralles, impulsat per la seva fundació, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, amb el suport de la seva vídua, l'arquitecta Benedetta Tagliabue, i el també arquitecte Joan Roig com a comissari. La mostra central es pot veure al Saló del Tinell –com la d’Antoni Gaudí del 1956– i està protagonitzada per quatre de les seves grans obres: el cementiri nou d’Igualada i el pavelló poliesportiu d’Osca es remunten a la seva primera etapa al costat de Carme Pinós, i el Parlament d’Escòcia i el mercat de Santa Caterina a la posterior, amb Benedetta Tagliabue. “El Parlament d’Escòcia és la culminació de la seva carrera”, diu Benedetta Tagliabue, que difineix Miralles com “el gran mestre” d’un taller renaixentista que inspira i dirigeix els seus col·laboradors i que alhora va ser "un artista únic".

“Tenia una manera de treballar sempre en un diàleg: amb el soci, els col·laboradors, un fuster, un ceramista, i això traspassava la idea d’autoria a un autoria col·lectiva”, diu Roig, i això li va permetre desenvolupar uns treballs excepcionals. "El treball de l'Enric és una evolució constant, mai comença de zero i mai acaba el que està fent. La seva manera de començar era sempre pel terra, i el cementiri d'Igualada és una excavació que es converteix gairebé en la totalitat del projecte, i les parts verticals sorgeixen de l'estudi de la unitat de l'enterrament, i és el concepte de repetició que està molt a la base de l'art modern, en músics i artistes com John Cage i Andy Warhol", explica Roig. Aquests elements es tornen a trobar en el projecte del Parlament d'Edimburg, on els despatxos dels parlamentaris estan un al costat de l'altre. El treball del pavelló d'Osca va començar sent "de terra", diu Roig, en una primera graderia que recorda com els teatres antics es recolzen en el terreny, mentre que la segona graderia està aixecada damunt de columnes. Aquí també és important la coberta, un altre dels grans temes de Miralles: "La primera, que va caure, era suspesa, i la segona es recolza damunt l'edifici". Roig compara el pavelló amb el mercat de Santa Caterina. Així, destaca la feina que Miralles va fer als nivells de "topografia, murs de contenció i coberta". "L' Enric va anar creixent en tots els sentits, en coneixement i experiència, i el gran repte per a tots és pensar com hauria sigut un pròxim projecte, perquè a Edimburg ha explicat tota la seva història i totes les seves dèries", conclou Roig.

El gruix principal de l’exposició al Saló del Tinell està compost per les magnífiques maquetes de fusta del despatx Enric Miralles Benedetta Tagliabue (EMBT) i també s'hi poden veure vídeos, dibuixos i quaderns personals. Un d’aquests quaderns és l’últim dels cinc que va dedicar al Parlament d’Escòcia i conté un dels seus últims escrits, la lectura del qual ara està carregada d'emoció: “Millor no escriure més. No és un diari... Prefereixo seguir jugant com sempre”, va escriure Miralles el març del 2000, pocs mesos abans de morir. Tots els materials exposats provenen de la Fundació Enric Miralles (passatge de la Pau, 10 bis). Al llarg del recorregut, crida l'atenció l’afany de recerca d’Enric Miralles i com els seus projectes es van transformar abans de començar les obres, com es pot veure, per exemple, en una maqueta d’una coberta del mercat de Santa Caterina geomètrica en lloc de la sinuosa que es va construir. 

L'estudi Miralles Tagliabue avui

La segona exposició es pot veure a la Fundació Enric Miralles i inclou una dotzena d’obres de l’estudi construïdes després de la seva mort o que estan en curs, entre les quals hi ha l’església de Sant Jaume a Ferrara, l’estació central del metro de Nàpols i una altra estació de metro a París, la de Clichy-Montfermeil. Malgrat tot, un es fa la idea del talent i l’empenta de Benedetta Tagliabue i el seu equip sobretot per un reguitzell de vídeos amb entrevistes exposats a la sala de maquetes, testimonis de la gran envergadura del repte de fer realitat el Parlament d’Escòcia. “Va ser un projecte d’una enorme dificultat”, diu Victòria Garriga, per raons com que el nou primer ministre que va arribar al poder no volia l’edifici, que va tirar endavant després de guanyar de manera ajustada una votació, la proximitat de la mort de Miralles i el repte de desenvolupar els seus croquis. “És un projecte que podria no haver-se acabat, va ser molt dura la gestió emocional, política, econòmica i mediàtica; va ser una prova molt dura. L’Enric hi tenia un paper central i la Benedetta va haver de suplir aquesta figura en un moment personal i emocional molt complicat”, explica Garriga.

L’arquitecta i professora Beatriz Colomina va dir fa uns anys que Benedetta Tagliabue va aportar a l’arquitectura d’Enric Miralles l’interès pels colors i la seva preocupació pels usuaris. I els edificis que ha projectat en els últims vint-i-un anys semblen créixer des de les arrels de Miralles. “La manera de fer de la Benedetta es basa en una metodologia i una manera de mirar que d’alguna manera inaugura l’Enric i que va deixar un pòsit en molta gent que va treballar amb ell, sobretot amb la Benedetta, que després va continuar a la seva manera –explica Victòria Garriga–. L’Enric treballava sobretot amb materials com el formigó i el ferro. La seva arquitectura és molt més tectònica, mentre que la feina de la Benedetta és com si agafés les arrels i les branques de l’arquitectura de l’Enric i les fes florir: la seva arquitectura és molt més aèria, lleugera i colorista, però al darrere hi ha una forma molt complexa”. Un altre dels trets distintius de la seva feina és l’ús i la recerca de materials poc habituals, com el vímet. També la creença que “la força de la bellesa i del que és subtil pot fer el món un lloc millor”, conclou Garriga. 

Per últim, L’Arts Santa Mònica acull la primera exposició dels fotomuntatges de Miralles, després d’estar guardats durant més de vint anys; és una de les eines que va fer servir en totes les etapes dels seus edificis, per immortalitzar obres d’arquitectes de referència com Mies van der Rohe i Alvar Aalto, i en l’entorn familiar. Fins i tot els va fer servir, com es pot veure al començament del recorregut, per desconstruir i reconstruir d’una altra manera obres com el cementiri nou d’Igualada i les instal·lacions olímpiques, que també va fer amb Carme Pinós. “Amb els múltiples punts de vista de les fotografies pot explicar més ricament com és l’espai”, diu el Salvador Gilabert, cap de projectes de Miralles Tagliabue i comissari de la mostra. L’exposició porta per títol Miralles. Photos & Collages i inclou uns 170 collages dels més de 600 que es conserven i que també li van donar fonament per a les seves reflexions sobre la “desfragmentació i la recomposició”, explica Gilabert. A l'exposició es pot veure com Miralles va ser pioner en combinar fotografies i dibuixos en els seus esbossos. La pròxima exposició de l’Homenatge Miralles obrirà el 27 maig al Museu del Disseny i estarà dedicada als seus mobles. 

Coincidint amb les exposicions, s'han publicat diversos llibrets titulats Paraules per a l'Enric amb testimonis d'altres arquitectes consagrats que el van conèixer. Beth Galí en destaca "la generositat i la força de voluntat"; Juli Capella el defineix com un arquitecte que "passa els somnis a net i fins i tot els construeix", i Oscar Tusquets, malgrat totes les pegues que hi podia posar, considera la seva manera de fer "profundament bella". En el seu text, Rafael Moneo destaca el seu caràcter "artesà", perquè va fer servir uns elements arquitectònics que "es resisteixen a ser industrialitzats", i Elías Torres el defineix en un text amb to de faula com un "pescador somrient" capaç de fer arquitectura amb qualsevol andròmina que queda atrapada a les seves xarxes.

El departament de Cultura té pràcticament enllestida la catalogació del cementiri nou d’Igualada com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Tanmateix, aquest dimecres la consellera de Cultura, Àngels Ponsa, no ha respost si coincidint amb les commemoracions es posarà en marxa la reconstrucció que va prometre la Generalitat de l’edifici de les instal·lacions olímpiques de tir amb arc, que va ser enderrocat l’any 2008 amb motiu de les obres de la L5 del metro.