Kubrick al CCCB, una odissea cinematogràfica

BarcelonaEls amants de les pel·lícules de Stanley Kubrick (1928-1999) i del cinema en general estan de sort. Fins al 30 de març, el CCCB ofereix la possibilitat de viatjar a l’univers creatiu d’un dels cineastes més rellevants del segle XX. Ahir es va inaugurar l’exposició Stanley Kubrick, un monumental making-of de la carrera del director de 2001: Una odissea de l’espai (1968) que fa un recorregut cronològic i exhaustiu per la filmografia del director parant atenció a les circumstàncies de cada pel·lícula, el procés de creació i els materials que es conserven dels rodatges. No és una mera celebració del seu cinema, sinó una oportunitat única per aprofundir-hi i per entendre el funcionament d’una ment privilegiada, un dels genis indiscutibles del seu art.

Stanley Kubrick està comissariada per Hans-Peter Reichmann i Tim Heptner, del Deutsches Filmmuseum de Frankfurt. És una mostra que viatja pel món des del 2004 i que ja ha recalat a Ciutat de Mèxic, Los Angeles, Seül i París, entre altres ciutats. Però com subratlla la directora del Deutsches Filminstitut, Ellen M. Harrington, “l’exposició és diferent en cada ciutat”. A Barcelona, el crític Jordi Costa ha dirigit l’adaptació al CCCB de la mostra incorporant-hi materials propis: el més destacat és la instal·lació audiovisual creada expressament per Manuel Huerga que dona la benvinguda al visitant amb un mosaic de vídeos i gravacions d’àudio que mostren Kubrick reflexionant sobre el seu treball. “En contra de la idea de Kubrick com a geni misantrop i aïllat de la resta del món, la instal·lació humanitza la figura del director, a qui veiem gaudint de la feina”, explica Costa.

Uns inicis fotogràfics

La instal·lació de Huerga, que serveix de pròleg, seria el primer dels tres apartats de l’exposició. El segon, Panòptic Kubrick, ressegueix tota la carrera del director començant pels seus anys a la revista Look, on va ser el fotògraf més jove de la casa i va desenvolupar la seva obsessió per la imatge, il·lustrada per la seva col·lecció personal de lents i càmeres fotogràfiques. Aquesta etapa d’aprenentatge inclou els curts documentals i el primer llarg, Por i desig (1953), del qual renegava el director. Per a Kubrick, la seva filmografia arrencava amb El petó de l’assassí (1955) i Atracament perfecte (1956), que la mostra agrupa sota l’epígraf Kubrick noir. “És una sessió doble de cinema negre -diu Costa-. A El petó de l’assassí veiem Kubrick dominant l’espai i el temps del cinema, però a Atracament perfecte ja es permet jugar amb el temps i trencar-lo”.

A partir de Camins de glòria (1957), cada pel·lícula té el seu propi apartat amb els corresponents materials: plans de rodatge, versions anotades dels guions, correspondència amb col·laboradors, dissenys de vestuari, storyboards, foto fixa del rodatge... Kubrick no deixava res a l’atzar i planificava obsessivament tots els aspectes del rodatge. Una de les sales més completes és la d’ Espàrtac (1960), que inclou entrevistes inèdites realitzades per l’equip del CCCB a José López Rodero i Julio Sempere, ajudants de direcció de Kubrick durant el rodatge del film a Espanya. També hi trobem storyboards de la batalla d’ Espàrtac dibuixats pel gran Saul Bass, l’escena homoeròtica de les ostres i els cargols eliminada del muntatge final, togues romanes del vestuari original, etc.

En la sala dedicada a Doctor Strangelove (1964) tenen un protagonisme especial les fotografies del rodatge que Kubrick va encarregar al prestigiós fotògraf Weegee, però també els dissenys de Ken Adams de l’asèptica sala de guerra on es reuneix el gabinet de crisi. I en la secció de La taronja mecànica (1971) s’endinsa en el treball més conscientment pop i de disseny del cineasta: des d’un diccionari de nadsat, el dialecte inventat que parlaven l’Alex i els seus drugos, fins a l’anàlisi de l’habitació del protagonista -concebuda com una projecció del seu inconscient-, l’uniforme original de drugo o el tocadiscos fabricat per a la pel·lícula.

Però la joia de Stanley Kubrick és l’apartat dedicat a 2001: Una odissea de l’espai, que ocupa un grapat de sales perquè reuneix els objectes d’una mostra independent del Deutsches Filminstitut organitzada amb motiu dels 50 anys del film que per primera vegada s’incorporen a l’exposició panoràmica de Kubrick. L’objecte més destacat és potser la disfressa d’un dels homínids de la pel·lícula, però no falta ni un detall: la correspondència entre Kubrick i l’escriptor Arthur C. Clarke -fins i tot un formulari de les forces armades que van omplir perquè creien que havien vist un ovni-, les maquetes originals de les naus espacials, els uniformes dels astronautes, el prototip del passadís centrífug que simulava la gravetat zero, el model del nen espacial de l’escena final, etc.

L’equip del CCCB hi afegeix una entrevista inèdita amb el protagonista del film, Keir Dullea, però el que es queda en la retina és la sala que reprodueix el nucli de control de HAL 9000, amb els llums parpellejants i la veu gèlida de l’ordinador suplicant al visitant que no el desconnecti. Un conjunt d’il·lustracions bellísimes dels escenaris i objectes de la pel·lícula -fins i tot la foto fixa és dibuixada!- completen la immersió en l’univers de 2001.

El material que s’exposa de La resplendor (1980) no és tan extens, però també impressionen els vestits originals de les bessones, la màquina d’escriure de Jack Nicholson i un model a escala del laberint on Shelley Duvall fugia cames ajudeu-me del seu embogit marit. Un vídeo amb declaracions de Carlos Saura i Vicente Molina Foix, director de doblatge i traductor al castellà del film, respectivament -Kubrick els va escollir personalment-, acaba amb una vella polèmica que envolta la pel·lícula: la decisió final perquè Verónica Forqué doblés el personatge de Duvall la va prendre Kubrick.

L’apartat dedicat a La jaqueta metàl·lica (1987) incideix en les peculiaritats d’un rodatge que reproduïa la Guerra del Vietnam en uns estudis londinencs; destaquen els vídeos del rodatge enregistrats per la filla del director que mostren un Kubrick relaxat i juganer, lluny de la imatge de geni intractable. I d’Eyes wide shut (1999) és interessant veure el muntatge visual que compara les versions europea i nord-americana de l’escena de l’orgia, retocada digitalment per passar la censura.

Pel·lícules fantasmes

L’exposició culmina amb Kubrick inèdit, dedicat als projectes frustrats del cineasta, sobretot els tres més coneguts: Aryan papers, sobre l’Holocaust jueu; Intel·ligència artificial, que va acabar rodant Spielberg, i Napoleon, el més mític, un projecte tan ambiciós que cap estudi es va atrevir a produir-lo. Trenca el cor cinèfil veure els plans de rodatge exhaustius, els dissenys no utilitzats, la ingent bibliografia i les fitxes detallades sobre les escenes d’unes pel·lícules que només van existir en la imaginació de Kubrick. Gràcies a l’exposició, però, el visitant podrà contactar durant una estona amb aquests espectres cinematogràfics.