Del Ku Klux Klan a les Pussy Riot: els rostres emmascarats dels últims 150 anys

Fa cinc anys veure algú emmascarat en un carreró fosc ens hauria fet por. Ara el que ens atemoreix és tenir algú sense mascareta a un pam del nas en un vagó de tren. Les màscares han estat utilitzades per l'extrema dreta, però també pels grups més subversius que qüestionaven el sistema i atacaven el capitalisme o el patriarcat. S'han emmascarat des dels militants del Ku Klux Klan fins al Subcomandante Marcos, passant per tres candidats a les últimes eleccions municipals de Mèxic D.F.

Per què fem servir les màscares? ¿Per amagar-nos o per mostrar allò que realment som, que voldríem o que podríem ser? ¿Per distanciar-nos i cometre maldats o per dir que no importem individualment sinó com a col·lectiu? Sobre tot plegat reflexiona La màscara no menteix mai, l'exposició que es pot veure al CCCB des d'avui i fins a l'1 de maig del 2022.

"No és una exposició oportunista perquè la vam plantejar molt abans de la pandèmia", diu Jordi Costa, cap d'exposicions del CCCB, que comissaria el muntatge juntament amb Servando Rocha. L'origen de l'exposició és l'assaig de Rocha Algunas cosas oscuras y peligrosas. El libro de la máscara y los emmascarados (La Felguera, 2019). El CCCB no fa un repàs exhaustiu de la història de les màscares ni una recerca antropològica. "No és una exposició exclusivament de màscares, és una altra cosa: vol explicar qui som, per què ens emmascarem; és cert que la màscara no menteix perquè no la fem servir per falsejar res sinó per viure una experiència real", afirma Rocha, que confessa que és un fetitxista de les màscares. Amb gairebé 700 peces entre material documental, recursos audiovisuals i centenars de màscares (caputxes del Ku Klux Klan, passamuntanyes de Pussy Riot, màscares antigàs, autèntiques creacions d'art dels artistes dadaistes...), l'exposició repassa les cares emmascarades dels últims 150 anys.

Els primers uniformes del Ku Klux Lan eren carnavalescos

Al Ku Klux Klan l'associem amb les caputxes i les túniques blanques que ja apareixen a l'emblemàtica pel·lícula El naixement d'una nació (1915), inspirada en The Clansman (1905). Tanmateix, els primers vestits eren força còmics: banyes de cotó, túniques vermelles i caputxes amb borla. Era una vestimenta d'inspiració carnavalesca que va canviar sobretot a partir del lucratiu negoci que va emprendre William Joseph Simmons, un dels líders d'aquest exèrcit terrorífic: es va dedicar a fabricar hàbits, amb la marca Knights of the Ku Klux Klan, que eren obligatoris per als militants. "La màscara generava distància, la necessitaven per convertir-se en un monstre per cometre crims", assegura Rocha. Tanmateix, els agredits els reconeixien, perquè la majoria de vegades eren veïns de la mateixa comunitat.

A mesura que augmentava el control policial i que van començar a aparèixer els arxius policials i catàlegs amb les cares de delinqüents, van sorgir els personatges emmascarats que els burlaven. A l'exposició té un lloc destacat un malvat carismàtic a qui no enxampaven mai i que sempre canviava de rostre: Fantômas, que Louis Feuillade va portar al cinema. Hi ha la versió mallorquina, Eduardo Arcos. Equipat amb malles i caputxa negra, robava sobretot a viudes adinerades i protagonitzava espectacles de resistència, com enterrar-se viu.

L'exposició també aborda el frau i com s'ha manipulat la història de la maçoneria. A finals del segle XIX, Léo Taxil va publicar desenes de llibres amb documents i testimonis falsos sobre la maçoneria. En les seves històries tot era diabòlic i hi havia màscares terribles. "Tot era fals, només es feien servir les màscares en els rituals iniciàtics per donar més importància als altres sentits, i el mateix Taxil va reconèixer que tot era inventat, però la gent va preferir quedar-se amb la mentida perquè era més atractiva", diu Costa.

En una de les sales, les dones són clarament protagonistes: la dedicada al dadaisme i al Cabaret Voltaire. "Emmy Hennings va ser un dels pilars del dadaisme i és una figura que ha estat invisibilitzada", lamenta Costa. Autora de poemaris com L'última alegria (1913) o Presó (1919), va canalitzar l'avantguarda artística a través de l'espectacle de varietats. A la mateixa sala hi havia Mary Wigmann, que ballava fent visible el poder femení o expressant la tragèdia de l'horror bèl·lic. Són impressionants les màscares que va fer Leonora Carrington per a la seva obra teatral Opus sinistrum (1969), on una dona octogenària denuncia la desaparició de les dones. Molts d'aquests artistes es van inspirar en les màscares antigues i els rostres trencats dels combatents de la Primera Guerra Mundial.

La lluita mexicana, no només sobre el ring sinó també davant les injustícies socials, i les màscares és un altre àmbit de l'exposició. Hi ha des del Superbarrio Gómez fins al Superecologista o el Supergay, sense oblidar Fray Tormenta, l'únic capellà del món que té permís del Papa per oficiar amb màscara. I al final de tot apareixen les màscares de protesta, des dels militants del Black Mask fins a l'Angry Brigade, passant per Anonymus o les Pussy Riot. "La Maria Alekhina, un dels membres de les Pussy Riot, ens ha ajudat a organitzar l'exposició, tot i estar en arrest domiciliari, i participarà en una de les conferències", destaca Costa.

I, com a colofó, la màscara associada a la pandèmia i algunes preguntes sobre per què ens la posem. "Les mascaretes quirúrgiques són solidàries i defensen la vida en comú, però també són un element distòpic que remet a la crisi de la llibertat d'expressió i al control biopolític", resumeix la directora del CCCB, Judit Carrera.