Kristen Stewart: “No estic obligada a donar al públic el que vol”

Enviat especial a Sant SebastiàEn el títol més matiner de la primera jornada del Festival de Sant Sebastià, Kristen Stewart interpreta una actriu rebel que té un peu a Hollywood i un altre a França, que intenta evitar les produccions més típiques de la indústria i que, perseguida per la imatge de noia innocent de les seves primeres pel·lícules, exclama que porta “tota la vida intentant fugir d’aquella noia”. Sembla que Stewart s’estigui interpretant ella mateixa i que estigui al·ludint als seus esforços per escapar de l’ombra de la saga Crepuscle, però en realitat interpreta Jean Seberg, icona d’estil dels 60 i actriu iconoclasta que va compaginar rols trencadors, com el d’Al final de l’escapada, amb una carrera més convencional a Hollywood. “En Seberg hi havia un compromís amb la veritat -diu Stewart-. No era una persona dogmàtica i entenia que la realitat és complexa i està plena de zones grises. Als Estats Units, una actriu ha de tenir sempre un gran somriure als llavis i fer comèdies o drames calculats per fer-te plorar i que mai semblen reals. Però jo m’identifico amb històries més ambigües, que són més ben rebudes en cultures més receptives a una idea oberta de cinema com la francesa”.

Seberg, dirigida per Benedict Andrews, no se centra tant en la carrera de l’actriu, sinó en els seus problemes amb l’FBI, que, arran del suport de Seberg al moviment dels Panteres Negres i de l’affaire de l’actriu amb un dels seus líders, la va perseguir durant mesos, espiant converses i filtrant a la premsa notícies falses que van arruïnar la seva reputació a Hollywood. “Jo també sé el que és veure la teva veritat distorsionada a través dels mitjans de comunicació, tot i que de manera menys significativa, esclar -apunta Stewart-. Però m’identifico totalment amb la sensació de veure com el que dius es torna en contra teu i deixa de ser la teva veritat. La Jean va intentar ser honesta i això la va destruir. Jo no he patit el mateix grau d’escrutini públic, esclar... Tot i que el meu ha sigut intens de collons! Almenys, però, el meu no va ser per la meva feina, sinó per foteses”.

En la trobada amb la premsa, Stewart apareix amb jaqueta de cuir, camisa, pantalons i sabatilles esportives amb els mitjons apujats fins a mitja cama. Les ulleres sota els ulls denoten un cansament que contrasta amb la seva rapidesa de paraula. Stewart converteix les seves respostes en monòlegs accidentats, plens de paraulotes i exclamacions, com si estigués buscant la millor manera d’expressar el que pensa. Cordial i propera, se la veu incòmoda amb les obligacions promocionals, però s’esforça per ser tan honesta com pot, per mantenir-se fidel a la seva veritat. I com Seberg, es pregunta què és el que el públic vol de les estrelles de cinema. “Hi ha gent que entra en el món del cinema per obtenir atenció, però no té cap interès en explicar històries que facin preguntes dures o íntimes. Aquestes persones només volen empaquetar idees en forma de pel·lícules que els facin famosos i rics. Jo odio aquesta merda. I als Estats Units, on el cinema està enfocat a l’entreteniment i els diners, el públic sent que té uns drets sobre els actors, creu que després d’haver-los posat en una posició suprema estan obligats a donar-li sempre tot el que demana. Racionalment ho puc arribar a entendre, però ho rebutjo visceralment, jo no vaig signar per a això, no estic obligada a donar al públic el que vol”.

Un animal indomable

Fa uns anys, molts pensaven que la predilecció de Stewart i Robert Pattinson per cineastes com Assayas i Cronenberg tenia el propòsit de netejar la seva imatge d’ídols adolescents. Avui ja està clar que tant l’una com l’altre són intèrprets d’esperit lliure que han tingut la sort de viure en una època més tolerant amb les aspiracions artístiques que la de Jean Seberg. “Avui dia s’accepta amb naturalitat que la interpretació és més una recerca que una recreació, però als 60 s’esperava de les actrius que fessin coses molt específiques -apunta Stewart-. Per a Seberg això era impossible, ella necessitava seguir el seu instint allà on la portés, era un animal indomable. Jo, que també aspiro a actuar sense imitar, simplement existint, la trobo molt inspiradora. S’han de tenir pebrots per comprometre’s en aquesta mena d’instint, sobretot si ets una dona jove”.