Kris Kristofferson, el country com a redempció
Crònica del concert del músic texà, que va actuar tot sol al Festival Jardins de Pedralbes
BarcelonaAmb 81 anys acabats de fer, Kris Kristofferson, una llegenda viva de la música country, es presentava dilluns davant del públic del Festival Jardins de Pedralbes tan sols acompanyat d'una guitarra acústica i una harmònica. A l'escenari només l'esperava un faristol i un micro. Ni tan sols una tauleta amb un got d'aigua. El músic i actor texà, que està de gira presentant el disc 'The cedar creek sessions' (2016), es va mantenir fidel a la seva austeritat, formal i musical, per fer una repassada íntima i despullada a un abundós repertori, fruit de 50 anys de carrera musical, tot i les mancances vocals i algunes llacunes interpretatives. Es tractava d'un concert gairebé inèdit d'aquest contemporani de Johnny Cash i Willie Nelson que només, però, va despertar l'interès de poc més de mitja entrada.
Al llarg d'una hora i quart de concert –massa curt per a alguns espectadors, que van mostrar cert malestar a la sortida– va interpretar 26 cançons gairebé sense pausa ni descansos amb veu trencada, cansada, que tanmateix conserva una profunditat gairebé abissal. Va centrar-se en el gruix de les seves composicions més brillants, les que formen part dels discos publicats entre 1970 i 1974. No van faltar peces com 'Nobody wins', 'Billy Dee' o 'Jody and the kid' i els 'hits', estàndards de ple dret de la cançó nord-americana 'Me and Bobby McGee' –popularitzada per Janis Joplin–, 'Loving her was easier (than anything I'll ever do)' i 'Help me make it through the night', que van ser especialment aplaudides per una audiència que semblava perdonar-li totes les imprecisions. Tampoc van faltar algunes pinzellades més contemporànies, com 'Feeling mortal', del disc homònim del 2013.
Mentre que els primers 40 minuts van estar farcits de peces plenes de referències a la vida a la carretera, nits solitàries i personatges de perfil baix, en l'última mitja hora el cantant va optar per anar introduint elements espirituals i religiosos. Versos escrits als anys 70 com "I was born a lonely singer, and I'm bound to die the same", de 'To beat the devil', i la tornada de 'Why me', l'últim tema del concert, amb un expressiu "Jesus, my soul's in your hand", prenien nova dimensió, gairebé de redempció, en ser cantats per un músic en la recta final de la seva carrera.