Cultura26/03/2017

El Kosmopolis ret culte a PJ Harvey

L’artista britànica tanca la festa de la literatura amplificada amb un recital poètic al CCCB

Xavier Cervantes
i Xavier Cervantes

BarcelonaEl punt final a una edició del festival Kosmopolis que ha aplegat més de 10.000 persones en cinc dies el va posar diumenge a la tarda el recital poètic de la britànica PJ Harvey (Dorset, 1969). El hall del CCCB es va omplir d’un silenci devot que anava més enllà del respecte. Durant 35 minuts, el públic atent i callat que havia pagat 7 euros semblava interioritzar cada una de les paraules per reflexionar-les convenientment. Només en una ocasió es va deixar anar, justament quan PJ Harvey va fer flotar el vers “love me tender”. Aleshores sí, un somriure tendre es va escampar per la sala. Curiosament, va ser el final del recital, tot i que no de la presència de Harvey, que va dedicar una bona estona a signar llibres.

Aquesta vegada, i a diferència del seu pas pel Primavera Sound, la música no va ser la protagonista, perquè l’autora de discos com Rid of me (1993) venia a recitar poemes de The hollow of the hand (2015), el llibre que Sexto Piso ha editat en castellà amb el títol El hueco de la mano, i uns quants d’un poemari nou, com ara Things I found in the forest i Stations of Ira. Tanmateix, sí que hi ha una connexió directa entre el concert de l’any passat i el recital. The hollow of the hand és un treball conjunt de Harvey amb el fotoperiodista irlandès Seamus Murphy -“Un company perfecte” va dir ella-, amb el qual va visitar Kosovo, l’Afganistan i Washington DC. “Perquè moltes de les coses que han passat a Kosovo i l’Afganistan s’han decidit a Washington”, va recordar Harvey. Són guerres de les quals queden senyals, com “els murs foradats de verola” que cita metafòricament a The abandoned village. Aquelles experiències viscudes amb Murphy són les que van alimentar després les cançons del disc The hope six demolition project (2016).

Cargando
No hay anuncios

PJ Harvey va recitar una selecció de poemes que en realitat semblen peus de foto, sobretot els de Kosovo i l’Afganistan. És una lírica descriptiva, sense encenalls retòrics, construïda amb versos que miren des d’una evident distància cultural que ella no amaga. “La segueixo i espero / que em tradueixin les paraules”, diu a Zagorka, un poema que al CCCB va passar per alt, com altres en què es mostra més vulnerable o superada per les circumstàncies. Per exemple, The first shot, en què descriu el moment en què els nens d’un poblet es preparen per apedregar-la, a ella, l’occidental que els mira però no els escolta ni els parla.

Captaires i gossos

Cargando
No hay anuncios

PJ Harvey es mostra a ella mateixa com un cos estrany que intenta informar sobre terres devastades i que, potser conscientment, s’adona que és incapaç de transmetre la vida que segueix existint tot i la misèria que retrata en uns poemes on sovintegen captaires i gossos. En aquest material, i en el gest sobri d’ella a l’hora de recitar-lo, hi ha potser més incomprensió que ràbia davant un món violent ple d’esquerdes i desigualtats.

Ella sempre ha establert un combat amb el món. Abans era una lluita en què el seu cos i els seus sentiments esdevenien un camp de batalla, però a partir del disc Let England shake (2011) va dirigir la mirada cap enfora. “Escriuré el que trobi”, diu a An initiation, i quan recita ho fa generalment continguda, menys en aquest poema, que va enriquir amb versos més cantats que dits, i en la lectura de Charikar. Aquí va fer que el to de veu acompanyés l’amarga sorpresa en descobrir que, efectivament, “hi ha baralles arreu”.