Les Kol·lontai ho diuen ben clar: feminisme o barbàrie
BarcelonaDeia Clara Campoamor que “la llibertat s’aprèn exercint-la”, i aquesta crida la van seguir fil per randa Les Kol·lontai en el concert inaugural del festival BarnaSants. El Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat va acollir divendres l’estrena del projecte de les cantautores Ivette Nadal, Montse Castellà, Sílvia Comes i Meritxell Gené, que és alhora un homenatge a la revolucionària soviètica Aleksandra Kol·lontai i un exercici de llibertat feminista. Aquest “soviet violeta”, segons definició del director del festival, Pere Camps, va escampar sentit i sensibilitat pel teatre, lligant forma i fons, estètica i ètica, d’acord amb un propòsit igualitari, col·lectiu i reivindicatiu. Dones cantant i recitant textos escrits per dones, dones tocant composicions fetes per dones, i assumint com a propis pensaments, dubtes i denúncies de dones com Neus Català, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Isabel-Clara Simó i, esclar, Kol·lontai. “En el període 2012-2106 han mort 294 dones a causa de la violència masclista a l’estat espanyol”, va dir Comes abans de cantar Mujer en ruinas. Era una manera de recordar la necessitat d’una cultura feminista que ajudi a transformar la societat. O seguint Rosa Luxemburg, “feminisme o barbàrie”.
La paraula clara
La disposició de les quatre cantautores a l’escenari, assegudes o dretes en línia, fugia de les jerarquies artístiques. La veu principal anava canviant en funció de la cançó, però totes quatre participaven com un sol grup. Gené hi aportava matisos puntuals amb l’harmònica, la melòdica, l’acordió i el pandero quadrat, i Castellà de tant en tant canviava la guitarra pel teclat, però el format dominant va ser sempre acústic, de veus i guitarres, la qual cosa facilitava que la paraula arribés clara.
La proposta de Les Kol·lontai tot just comença, i així i tot ja es presenta molt ben travada. Tret d’alguna petita indecisió, el concert va ser sòlid i amb un to eminentment solemne, però també amb moments en què es notava que totes quatre estaven gaudint dalt de l’escenari; per exemple, quan van convertir enLo fandango del compromís paraules de Marina Garcés i Rosa Regàs, entre d’altres; quan Comes va injectar empenta country a Joc de dames, a partir del poema de Sílvia Bel Fransi, o quan l’esperit rumber va amarar T’estimo quan et sé nua de Maria Mercè Marçal.
A més de convertir en cançons poemes d’autores com ara Mireia Calafell, Zoraida Burgos, Felícia Fuster i Montserrat Abelló, també van interpretar peces dels repertoris propis, com Tornar a mare de Nadal (magnífica també en els recitats) i Revolució de Castellà, una de les cançons que, ja cap al final del concert, van provocar més aplaudiments entre el públic. Aquesta comunió revolucionària entre escenari i platea va esclatar definitivament amb Decidim, paraules de Comes i Bel Fransi precedides pels versos de Maria Mercè Marçal: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.
