‘70 binladens’, un atracament imperfecte

BarcelonaDos atracadors violents que irrompen en un banc. Un dispositiu policial que es desplega al voltant. Ostatges que temen per la seva vida i lladres que es van posant nerviosos. 70 binladens sembla un altre film sobre atracaments, però no ho és. La nova pel·lícula de Koldo Serra (Bilbao, 1975), ja en cartellera, és un thriller molt parlat i ple de trampes que subverteix moltes de les convencions del films sobre robatoris a bancs, començant per atorgar el protagonisme a dues dones, Nathalie Poza i Emma Suárez. L’altre petita revolució és que, en lloc del típic duel psicològic entre policia i atracadors, aquí el veritable combat es dona entre una atracadora (Poza) i una de les ostatges (Suárez). “Em va fascinar el punt de vist del guió -explica Serra-. El thriller sol ser un gènere masculí i per a públic masculí, però aquí són dues dones, i a més d’una certa edat i molt background ”.

El títol no és una al·lusió al terrorisme islàmic sinó al nom en clau de l’argot criminal dels bitllets de 500 euros i a la quantitat que el personatge Suárez necessita reunir amb urgència. Però l’equívoc i l’engany formen part de la naturalesa d’una pel·lícula que no para de jugar amb l’espectador. Per exemple, amb el personatge de Poza, que en la seva posada en escena ningú diria que és una dona. “Això va ser cosa de la Nathalie, que va fer un treball físic i amb la veu molt masculí perquè ningú s’adonés que era una dona fins que es tragués el passamuntanyes”, comenta Serra.

La reina de la funció

Tot i la força explosiva de Poza i la seva interpretació visceral, a 70 binladens la reina de la funció és una Suárez plena de secrets i amb una ment rapidíssima que no para de maquinar plans i estratègies. “Quan li vaig enviar el guió, l’Emma no acabava de veure’s en el personatge -admet Serra-. Em deia que no era espectadora d’aquest tipus de cinema i tenia dubtes. Em va preguntar què havia vist en les seves pel·lícules per pensar en ella i jo li vaig contestar que res. No volia l’Emma Suárez fràgil i vulnerable de La propera pell i Julieta, ni tan sols volia una Emma Suárez rossa, sinó allunyar-la de la imatge que la gent té d’ella”. El repte de Suárez era traduir a l’exterior una interpretació essencialment cerebral. “Tota l’acció és al seu cap -diu Serra-. I això és una putada per a ella, perquè la pel·lícula és el combat entre l’Emma i la Nathalie, i el personatge de la Nathalie és tot cap enfora, pur físic”.

Serra també reivindica l’humor com a element indispensable per alleugerir la tensió d’una pel·lícula tan crispada. Davant dels thrillers espanyols recents, “molt durs, solemnes i secs, on tothom està amargat”, 70 binladens introdueix pinzellades de comèdia, com els ertzaines que relaxen la vigilància quan juga l’Atlètic. “Aquí la gent ho passa malament, però també bé -assegura el director basc-. Al Festival de Sitges la gent reia a cor què vols. Però ja era la idea: teníem referents de thrillers sofisticats com Pla ocult però també coses més cañí com La estanquera de Vallecas ”.

Un ‘western’ pendent

Per a Serra, filmar 70 binladens ha sigut especialment alliberador. Entre la seva primera pel·lícula, el thriller Bosque de sombras, i la segona, el drama bèl·lic Gernika, van passar deu anys, però entre Gernika i 70 binladens només dos. “Em van caure un parell de projectes i, quan fa temps que no rodes, la gent comença a dubtar de tu. No som conscients que fer cinema a Espanya continua sent un miracle. Però l’èxit de Gernika ho va facilitar tot”. Ara no té cap projecte, però hi ha un gènere que li agradaria tocar. “Algun dia haurem de fer un western, no? Tant de bo ara no trigui deu anys”.