Uns Kiss pirotècnics encenen Can Zam

Santa Coloma de GramenetPotser no sabeu que en el 'metal' també hi ha pals i estils, però la veritat és que en tenen molts i de ben variats, són part de la seva riquesa i idiosincràsia. Ho van poder viure en primera persona els assistents de dissabte a la jornada de clausura del Rock Fest de Santa Coloma, a Can Zam, on van coincidir tres bandes com a caps de cartell que són història del gènere i alhora s'assemblen com un ou a una castanya entre si.

Els primers a aparèixer van ser Megadeth, amb Dave Mustine al capdavant. Aspres i contundents, van llançar canonades 'trash metal' d'aquelles que no deixen ostatges (el símil funciona, un dels seus èxits és 'Take no prisioners', que entonarien a les acaballes del concert). Els nord-americans van parar especial atenció a repassar dos dels seus primers i més celebrats elapés, 'Rust in peace' i 'Peace sells... but who's buying', per deixar-nos un concert sense escletxes. Després seria el torn de Scorpions, uns històrics del 'hard rock' i el 'heavy metal' europeu més clàssic. Amb una boina negra, Klaus Maine va deixar diversos moments per recordar: la versió d''Overkill' amb una foto de Lemmy Kilmister projectada a l'escenari i dos membres de Motörhead originals a l'escenari, una celebrada 'Big city nights' i la popular 'Still loving you' per obrir els bisos, coneguda no només pels fans de la banda de Hannover sinó també per l'habitual oient de radiofórmula 'oldie'.

Foc i rock'n'roll

"Som la banda més sexi del món". El monstruós crit de Gene Simmons, baixant per una plataforma des del sostre fins al terra de l'escenari, va ser el tret de sortida del xou més esperat de la nit: Kiss. Màxims exponents del 'glam metal', membres del Rock and Roll Hall of Fame i icones pop pel seu maquillatge i disfresses, el quartet va oferir un xou de pirotècnia i himnes immortals. Un dels primers, presentat per Paul Stanley en castellà (després asseguraria que Barcelona era la ciutat número 1 d'Espanya), va ser 'I was made for lovin' you', excel·lent preludi d'un concert en què, sense sonar especialment lúcids i lluny del virtuosisme vocal, van desgranar tots els clixés dels xous d'estadi: sirenes, sang, petards, foc i velades declaracions d'amor al rock. Un tipus de concert innovador i espectacular els anys vuitanta i noranta, però una mica carrincló i passat de moda el 2018. Tant se val, aquest és l'esperit dels nord-americans, i després de 45 anys de carrera ningú pretén canviar-los.

Kiss van sortir a l'escenari de Can Zam demostrant que encara poden fer xous pels quals val la pena pagar una entrada. Motius? Cançons com 'Love gun' i l'eixordadora 'Lick it up', veure Gene Simmons cantar 'God of thunder' a una desena de metres de terra, Paul Stanley creuant amb una tirolina la distància entre l'escenari i la taula de so a 'Psycho circus' i acabar el 'set' –faltaven els bisos– amb 'Rock and roll all nite' i l'escenari ple de confeti. No és un plaer culpable, és una cosa que tothom hauria de veure un cop a la vida, encara que tot plegat fos un pèl precipitat. Una banda que els 'heavies' se senten tan seva com qualsevol altre, i que alhora forma part de la cultura popular planetària. És el seu segell d'autenticitat.