Fràgil, valent, humà

BarcelonaSento i llegeixo, amb certa estupefacció, que un bon grapat de mitjans americans recalquen que Kirk Douglas va destacar sobretot pels seus papers de mascle. Emfasitzen una vegada i una altra la seva masculinitat en pantalla, ho valoren com un dels seus grans mèrits, com una aportació decisiva del seu art. Ni se m’hauria passat pel cap ni tan sols mencionar-ho de passada en el més descuidat racó d’un obituari, un article o una notícia sobre la mort de l'actor. Dir que Kirk Douglas era en pantalla alguna cosa semblant a un prototip de mascle no és només una simplificació lamentable, sinó, directament, faltar a la veritat. És més, si alguna cosa mereix ser destacada en la llarga i fascinant carrera de Douglas és precisament el contrari del que representen els valors del mascle entès com a arquetip petri i inamovible.

Només cal haver vist deu, dotze, quinze de les seves pel·lícules per donar valor a la varietat de registres que va interpretar, la complexitat dramàtica de moltíssims dels seus papers, els matisos emocionals i intel·lectuals d’alguns dels seus millors personatges. La debilitat, la inseguretat, el dubte, el perill, la por... són sentiments i reaccions humanes que habiten dins una grandíssima part dels rols a què va donar vida. Perquè, a veure, ¿no és el musculós gladiador Espartac també un ésser profundament enamorat, algú a qui l’amor (el fabulós personatge de Jean Simmons) descol·loca i fa trontollar? ¿És o no és el boxejador de L’ídol de fang un home feble i mal·leable, carn de canó per a una caterva de gàngsters? O és que potser els sentiments d’ira, ressentiment fraternal i coïssor paternal que rauen dins del cor del rude Elnar d’Els vikings són tan sols atribuïbles als pectorals i la testosterona de Douglas, entossudit, per cert, a rodar ell mateix i sense dobles la mítica escena dels salts entre rem i rem?

Mai va negar que li agradés utilitzar el seu cos d’atleta en les seves creacions com a actor. El concebia com a una eina més posada al servei de les seves creacions, algunes més simples i/o esquemàtiques i d’altres més profundes i complexes. Com en qualsevol altre intèrpret avesat a la versatilitat. Fins aquí he mencionat alguns dels papers físicament més exigents de la primera part de la carrera de Douglas. Navegant per altres viaranys expressius, ens trobem Doc Holliday, el metge tísic i valerós de Duel de titans; el periodista aspre, amoral i mancat d’escrúpols d’El gran carnaval; el coronel Dax de Camins de glòria, íntegre, lluitador, de pedra picada. També l'home que busca venjar la seva dona morta a L’últim tren de Gun Hill i el pare que busca retrobar el seu fill a La fúria. El pistoler de L’últim capvespre, que perd l’oremus per la dona equivocada i sent les envestides de la mala consciència. I un dels meus preferits, l’arquitecte d’Un estrany a la meva vida, que s’enamora perdudament de la mare d’un company de classe del seu fill. Poques vegades l’adulteri s’ha retratat al cinema de manera tan adulta, eloqüent i colpidora.

Acabo amb El compromís, l’al·lucinant pel·lícula d’Elia Kazan, que adapta la seva pròpia novel·la tenyida d’autoretrat. Douglas és un creatiu publicitari d’èxit, creu que té tot el que podria desitjar, però un dia s’adona que no té res de res, que és profundament infeliç. Hi ha unes escenes en què ell i Faye Dunaway apareixen despullats. També veiem el cos, robust i fibrós de l’actor, ja una mica més entrat en anys. En veure’l penses en el fracàs, l’ambició, la frustració, el descontentament, la infelicitat... Són els sentiments que Kazan t’està intentant explicar i que Douglas oficia amb el seu cos i la seva ànima nus. Ni ombra de masculinitat. Pura fragilitat.