Kiko Amat entrevista Miqui Otero

K.A. |Explica’m com eren els teus pares.

M.O. | Van estudiar tard i per atzar, acostumats a la terra i a aldees sense llum. Van venir des d’allí, com tants immigrants gallecs, en un viatge molt més caòtic que el de Fante amb son pare en tren. I més tard van comprar enciclopèdies de Planeta amb un despertador de regal, i les col·leccions de llibres que mig regalaven els diaris i alguns elepés de música italiana de les caixes on estalviaven, pela a pela, el que anaven guanyant. Començant des de zero. Orgull màxim i admiració eterna cap a ells.

Ets molt fan de les mitologies dels altres, però no se’n sap tant de les teves.

És per la mateixa raó que sempre m’assec a les cantonades del bar, escolto el paio més rar i considero que qualsevol trobada ha anat millor si la possessió de paraula l’ha tingut l’altre. Dit això, sempre deixo clar què és el que em cega i em fa triscar pel pis en pijama de pura joia. I crec que cada cop ho faré més, d’una manera cada cop més impúdica.

Digue’m algun bon consell que et donés el teu cosí [Francisco Casavella].

Donava consells, però sobretot em reptava. Xuclava el piti, m’apuntava amb la bola iridiscent i em deia: “ Ya, pájaro, pero a que no escribes una novela antes de los 30 años ”. Ho vaig fer, però va ser tard.

¿Què és el millor que has fet?

Un risotto (amb l’ajuda de YouTube) l’altre dia. Com que tothom pressuposa que ets a la lluna, qualsevol victòria pragmàtica que assoleixi pot ser enaltida. El desenllaç d’ Hilo musical, la primera novel·la. Però crec que és perquè ha passat el temps i tinc la coartada de dir que era més jove. Un article sobre Vonnegut que acabo de fer per a un diari. Tot dura un moment, potser després d’una estona em semblarà el contrari. Passo fàcilment de l’autoestima a l’autoflagel·lació.

Ets molt fan d’explicar els teus projectes amb detall. Explica’ns la pròxima novel·la, va.

Te’ls explico a tu perquè vas ser un dels primers lectors i em dónes seguretat, no els vaig recitant pel carrer amb una cítara com un bard embogit, un empresari drogadíssim o un pregoner amb doble feina de tonto de poble. Dit això, com saps, és la novel·la dels meus vint anys al pis-comuna del Raval.

Quin és artista favorit del Primera Persona 2014?

Si hagués de demanar una cançó a un karaoke seria de Teenage Fanclub i La fortaleza de la soledad de Jonathan Lethem em va ajudar molt a saber com volia escriure. I tinc predilecció per l’Antonio Baños.