Kike Maíllo: “El ‘thriller’ ressorgeix perquè revela tota la corrupció del país”

BarcelonaUna Costa del Sol llòbrega i sotmesa a la llei criminal d’un gàngster tan pervers com paternal és l’escenari del nou film de Kike Maíllo, Toro, on Mario Casas és un antic delinqüent que es torna a veure arrossegat al món del crim per culpa del germà tarambana que interpreta Luis Tosar. Un thriller vigorós i ple d’acció que divendres arribarà als cinemes alhora que inaugura el Festival de Màlaga.

A Eva parlaves de “feminitzar” la ciència-ficció. A Toro, en canvi, es respira testosterona. ¿ Mad Max a la Costa del Sol?

Segurament Toro és una reacció a Eva. En aquesta pel·lícula volia que tot el conflicte interior dels personatges sortís a l’exterior, tenir un antagonista més físic. Volia fer una pel·lícula que tingués un impuls molt clar, una fugida en què els personatges volguessin salvar la pell.

Les pulsions hi tenen més pes que la raó.

Sí, però el que passa és que al final les pel·lícules són teves i s’assemblen més del que vols. Tant Eva com Toro tenen aquesta vocació de fugir del naturalisme i crear un món amb unes regles pròpies del cinema i la ficció. La dimensió simbòlica és molt evident.

I tanmateix, la història està molt connectada amb l’Espanya negra i corrupta del temps present.

Absolutament. Per això el Toro és un personatge que fa justícia pel seu compte, un personatge molt violent però també moral. I el seu enemic és la personificació d’aquesta corrupció. El thriller ressorgeix perquè revela la corrupció del país i explica com ha estat transgredida la moralitat. Nosaltres ens limitem a ficcionar la realitat.

Els personatges són gairebé arquetips. El Toro és un home que sempre envesteix de cara els problemes; el seu enemic, un personatge que es mou en la foscor, movent els fils.

Això té a veure amb una idea subjacent. Així com en la primera Transició la generació més jove lluitava per treure’s del damunt una generació més inculta i bruta, en aquesta segona Transició la generació més jove és més inculta i grollera que l’anterior, però més honesta. Més capaç d’anar de cara i més connectada als seus sentiments.

Què t’atreu tant de Màlaga com a escenari?

A Màlaga hi conflueixen una religiositat molt extrema i també el principal motor econòmic del país, el turisme, del qual només coneixem el costat més bonic. Encara no hem sentit notícies del costat fosc del turisme, però arribaran.

Tot i pintar una Màlaga corrupta i de llum fantasmal, Toro inaugura el seu festival. Com t’ho has fet?

Al cap i a la fi, això és una ficció. Com Las Vegas que es veu a Casino, en la Màlaga de Toro hi ha una recerca expressiva, una apropiació del paisatge. Espero que ningú s’enfadi.

¿Sempre vas pensar en Mario Casas per interpretar Toro?

Mario Casas era part de la pel·lícula fins i tot abans d’existir el guió. Quan Fernando Navarro i jo només teníem un full escrit de la pel·lícula, Enrique López Lavigne, el productor, ja ens va dir que havíem d’anar a buscar els nostres protagonistes ideals. Mario Casas ens aportava la seva fisicalitat i aquesta qualitat una mica silenciosa que té, i a Luis Tosar volíem oferir-li un personatge que no havia interpretat mai: un home tèrbol que no és d’una sola peça, que no és just i recte.

El clímax té un aire molt pròxim al cinema de Brian De Palma.

Els directors italoamericans són els que m’han alimentat més com a director. La posada en escena de Scarface i dels films de Scorsese... També la idea del fals èxit i el sentiment de culpa, i de pertànyer a una casta de la qual és difícil sortir. Toro parla de presons: la física, de la qual et pots escapar, i després la familiar i la social, de les quals no es pot fugir mai per molt que ho intentis.

Amb Eva vas inaugurar Sitges, vas guanyar molts premis... Com va ser l’endemà d’aquella experiència?

Jo no tinc una sensació d’excessiu èxit amb Eva. Crec que va tenir el que es mereixia, però era una rara avis, una pel·lícula especial. Així que el xoc posterior no va ser dramàtic perquè, a més, ni tan sols sabia què volia fer. Però un cop em vaig decidir, vaig tenir la sort d’aconseguir el suport d’una televisió, que és l’equivalent espanyol a una major.