Kike Maíllo traeix Amélie Nothomb (i ella n'està encantada)

SitgesA Cosmética del enemigo, el film que Kike Maíllo ha presentat aquest divendres a la competició oficial del Festival de Sitges, un arquitecte d'èxit és abordat camí de l'aeroport per una noia excèntrica que se li enganxa com una paparra i l'atrapa en un diàleg intricat i ple de trampes que fa honor al nom de la noia, Texel Textor, que ve del llatí i significa teixit de paraules. La pel·lícula adapta la novel·la homònima d'Amélie Nothomb, una de les seves obres més perverses i juganeres, però els coneixedors del llibre detectaran un canvi important: en el llibre, Texel Textor era un home.

En la novel·la de Nothomb, el personatge és un interlocutor poc fiable que parla i parla, però el text no el descriu, és gairebé un llenç en blanc en què Maíllo va veure l'oportunitat de bolcar moltes de les seves obsessions personals i, d'alguna manera, “expandir la història i dialogar amb Amélie Nothomb”. D'aquí a girar el gènere al personatge només hi va haver un pas. “El problema de fons de l'arquitecte –el veritable protagonista de la història– té a veure amb la feminitat, així que canviar el gènere de l'interlocutor em permetia enfrontar-lo al problema de manera més patent que a la novel·la i, de retruc, amagar alguns dels girs de la trama. Però sobretot em resultava més interessant el diàleg entre un home i una dona que entre dos homes: afegeix una tensió que, tot i que no l'hem explorat directament, enriqueix la pel·lícula”.

Un canvi tan radical respecte a la novel·la –i no és l'únic– hauria revoltat la majoria d'autors, però no Amélie Nothomb. “Nosaltres teníem assumit que fèiem una adaptació molt lliure i pensàvem que ella estaria horroritzada, però la sorpresa ha sigut que la pel·lícula li ha agradat molt i que està encantada amb el fet que el personatge sigui una dona”, diu Maíllo, per a qui “totes les adaptacions haurien de ser infidels”, però sobretot quan la traïció ofereix la possibilitat d'explorar l'obra des d'un lloc més interessant. I potser Nothomb ho va entendre així, ja que no és una autora amb fama de complaent. “Sobretot en aquest cas –apunta Maíllo–, ja que cobrarà el mateix tant si li agrada la pel·lícula com si no”.

La història de Cosmética del enemigo es va construint a través d'una xarxa de diàlegs en què la intriga i el desconcert van deixant pas al misteri per acabar introduint algunes notes fantàstiques. Es tracta, a més, d'una pel·lícula amb gir, és a dir, que conté un cop d'efecte narratiu que, en un moment donat, posa en qüestió l'arquitectura narrativa. Però Maíllo no volia jugar a ser Shyamalan; de fet, pel que fa a referents, es va fixar sobretot en L'empremta de Mankiewicz, però en el sentit de jugar amb l'espectador i la seva posició respecte als personatges. “En el fons és com un joc detectivesc de suspens, perquè no pares de preguntar-te què busca aquesta dona tan pesada i què tindrà a veure amb ell”, diu.

El salt internacional de Maíllo

La sud-africana Athena Strates i el polonès Tomasz Kot (el sofert Wiktor de Cold war) són els protagonistes del primer projecte internacional i en anglès de Maíllo, que abans va estar a punt de rodar una nova versió de Bonnie i Clyde amb actors de Hollywood i que ha vingut a Sitges directe des d'Astúries, on ha passat uns mesos rodant una sèrie per a Netflix amb Sergio G. Sánchez, cineasta i guionista de L'impossible i L'orfenat. En deu anys ha rodat tres pel·lícules força diferents: el drama robòtic Eva, el thriller d'acció Toro i ara un film de suspens ple de trampes com Cosmética del enemigo. “Sempre he intentat fer les pel·lícules que em venia de gust fer i no pensar-les en el context de la meva carrera –diu–. Però si hi penso, trobo que hi ha temàtiques com el desarrelament o el pare absent que es repeteixen i que els protagonistes són similars, personatges amb un gran talent a qui els costa molt encaixar en l'ordre social”. Com, per exemple, l'arquitecte protagonista del seu últim treball. “L'Angust i la Texel són el dia i la nit –diu–. Ella no amaga les seves emocions i ell, en canvi, és molt políticament correcte. I això ens permetia parlar del que és socialment acceptable, dels monstres interns que aplaquem per encaixar en la societat”.