Kepa Junkera inflama les nostres melodies

BarcelonaHostes vigueren... i de casa nostra s’enamoraren. Més o menys així es podria explicar la nova aventura de l’acordionista basc Kepa Jukera (Bilbao): un doble CD publicat per Satélite K i titulat Fok. “Considero que, emocionalment, és un dels meus millors treballs”, explica Junkera disparant les paraules a la mateixa velocitat amb què fa córrer la trikitixa, l’acordió diatònic basc. El que ha fet és un viatge a les músiques populars i tradicionals dels Països Catalans, de nord a sud, d’est a oest, dels cants de batre a les jotes, de les seguidilles de Castelló a les tonades de pandero d’Àger, de La balanguera a Els segadors. Hi ha temes solemnes i enlairats, i altres cosits a la terra treballada.

Kepa Junkera viatja amb la trikitixa, però no ho fa sol, sinó ben acompanyat per la Cobla Sant Jordi, El Pont d’Arcalís, Miquel Gil, Biel Majoral, Arturo Gaya, Urbàlia Rurana, Guillem Ballaz, Franca Masu... i així fins a completar una llarga llista de còmplices necessaris. El resultat són 160 minuts de música. “Un dia l’estava escoltant al cotxe i vaig adonar-me que era infinit. Però què és el que he fet! Ha sigut una bogeria, i a qui l’escolti d’una tirada caldrà donar-li un premi”, fa broma sobre la dimensió d’un projecte discogràfic conseqüent amb el tarannà d’un artista que, en més de trenta anys de trajectòria, ha sovintejat els intercanvis amb músiques d’arreu, tant europees com americanes. Fa quatre anys va fer un exercici similar amb Galícia, l’any passat va amarar-se del cançoner de La Alcarria amb Los Hermanos Cubero, també ha dialogat amb l’acordionista argentí Chango Spasiuk i té en marxa Samurai, un projecte amb acordionistes de Finlàndia, Irlanda i Itàlia.

La base popular

“Tots som part de la construcció d’aquesta base popular que se sustenta en melodies i ritmes que per a moltes oïdes seran un regal envejable i una pintura única”, explica Kepa Junkera en el llibret de Fok. Fins i tot per a les oïdes més acostumades a aquest repertori, la feina del músic basc constitueix un regal sorprenent, perquè aconsegueix lligar unes tradicions que poques vegades s’han buscat. “Sí que hi ha connexions”, diu recordant un fil que travessava els Pirineus però que el pas del temps ha fet cada vegada més prim. “Amb els anys he descobert als Països Catalans melodies i ritmes que podrien ser bascos, i viceversa”, precisa, i tot seguit explica que fandangos i jotes són presents allà i aquí, però que el tret diferencial català és “el color de la corda”. “Això nosaltres no ho tenim. A Euskal Herria tenim molt per la mà la trikitixa i la pandereta -el context que desenvolupa Junkera amb les dones del grup de percussió Sorginak-. A Galícia hi ha el poder de la gaita, i aquí teniu la corda, que li dona un punt molt cristal·lí i molt especial. I l’altra gran diferència és la sonoritat dels cants, que permet crear i fer aquestes músiques contemporànies”, assegura el músic basc, que també se sent impactat per la sonoritat de la dolçaina, -“una passada”, diu-, un altre instrument que s’ha introduït en contextos musicals que van més enllà de la tradició.

En aquest sentit, el millor exemple són els cants de batre i de treball, que Ovidi Montllor va saber inserir en la Nova Cançó i que avui Maria Arnal i Marcel Bagés aborden des del present i amb temàtiques urbanes, a través de tot el que han après de Pep Gimeno, Botifarra, un dels col·laboradors en el disc de Junkera. “És una pena que molta gent no sàpiga que existeixen els cants de batre valencians, que són al·lucinants, una meravella”, lamenta l’acordionista, que no amaga l’admiració que sent per altres cantadors com Miquel Gil i Biel Majoral, “unes veus amb una personalitat increïble”. “No entenc com aquesta gent no és més coneguda fora d’aquí. Jo crec que són molt exportables. Segur que a Seattle i a Finlàndia al·lucinarien amb ells”, pronostica un home acostumat a voltar pel món i a tocar amb músics d’arreu.

Passió pels ritmes i les melodies

Però què va dur Kepa Junkera a endinsar-se en aquestes músiques? La passió pels ritmes i les melodies, i la constatació que és el factor popular el que uneix músiques de diferents llocs. “Sovint considerem que només poden emocionar-nos les melodies i els ritmes populars dels nostres entorns propers, i no només en la música, sinó també en altres aspectes com la gastronomia, la geografia o la història. Imagino que sorgeix d’aquest sentiment primari i innat que ens diferencia del que ve de fora i no ens arriba de la mateixa manera al cor”, escriu a les notes de Fok.

Evidentment, ell ja fa molt de temps que va transcendir aquest marc, i és així com, sempre amb la trikitixa a les mans, viu totes les cultures. És parant l’orella com es reconeixen alens que un dia van ser compartits. Ho il·lustra amb una anècdota: “Una vegada a Galícia un amic em va tocar un tema que allà coneixen com la muñeira dels bascos. I mentre l’escoltava vaig adonar-me que aquell tema el tocava el meu avi. Fa poc vaig rebre una fotografia del 1920. Hi sortien mariners gallecs i bascos tocant a la coberta. Uns i altres tocaven i s’escoltaven”. Justament això és el que ha fet a Fok, escoltar i tocar, i “mirar d’aportar-hi alguna cosa”. Només cal escoltar la seva lectura de Testament d’Amèlia i el Ball de l’Àliga de la Patum, amb Gemma Humet, Manu Sabaté, Cisco Cardona i Xavi Carbó, la de La muixeranga amb el dolçainer Xavi Richart o l’ Espolsades en què la trikitixa dialoga amb l’arpa de Josep Maria Ribelles, amb qui aquest any, per cert, també ha fet un disc, Enllà.

Fok, que avui presenta a Torroella de Montgrí, el 29 de novembre a l’Alguer i més endavant al Tradicionàrius, és “un vehicle” que ha permès a Kepa Junkera endinsar-se en una cultura que ell considera “inabastable i apassionant” amb una consigna gravada a foc: “Com em va escriure José Saramago en el disc Etxea, el primer desafiament és cantar la llengua de l’altre”. En aquell projecte convertit en trilogia amb Kalea (2009) i Herria (2010), van ser veus d’altres cultures, com les d’Estrella Morente, Pablo Milanés, Susana Baca, Ginesa Ortega, Dulce Pontes i Maria del Mar Bonet, entre d’altres, les que van cantar en euskera temes del cançoner basc, i ara és ell qui canta amb la trikitixa peces catalanes, valencianes, mallorquines i fins i tot de l’Alguer. Tot plegat en una mena de viatge d’anada i tornada en què tan reconeixibles són les músiques d’un lloc com el color que hi aporta el músic de Bilbao.

De fet, el títol del disc, Fok, il·lustra perfectament el que sona. A banda de la llengua, “què és el que uneix els Països Catalans?”, es pregunta Kepa Junkera. La Mediterrània és el lligam geogràfic, però l’acordionista té clar que el simbòlic és el foc. “A més, la paraula foc em permetia posar-hi una k ”, diu somrient. La k seria l’ànima musical basca allitant-se amb la prolífica herència del foc que baixa del Pirineu i encén la nit de Sant Joan.