Ken Loach guanya una discutida Palma d’Or

Enviat especial al Festival de CanesTé la seva lògica. Després d’un Festival de Canes sorprenentment pròdig en comèdies, una edició en què, per variar una mica, la premsa acreditada ha tingut més motius per riure que per plorar, el jurat presidit per George Miller s'ha animat a fer un palmarès en clau humorística, gairebé tragicòmica, i deixar fora dels premiats les millors pel·lícules del festival. Ni la magistral 'Paterson' de Jim Jarmusch, ni l’aclamada 'Elle' de Paul Verhoeven, ni la commovedora 'Aquarius' de Mendonça Filho, ni la gran sorpresa del festival, 'Tony Erdmann', de l’alemanya Maren Ade. Un acudit sense gràcia que desafina en la nota final d’una edició més que notable.

El premi més important de la nit, la cobejada Palma d’Or, ha estat per a la discreta 'I, Daniel Blake', del cineasta anglès Ken Loach. "Vinc a Canes perquè és fonamental per a la supervivència del cinema –va afirmar exultant en rebre el guardó–. Per favor, resistiu". És la seva segona Palma –ja l’havia guanyat amb la també menor 'El vent que sacseja l’ordi'– i el premi li arriba dos anys després que, esgotat pel rodatge de 'Jimmy’s Hall', el director de 79 anys flirtegés amb la idea de la retirada. Loach ingressa així en el club de les dues Palmes d’Or, que ja inclou els Dardenne, Francis Ford Coppola, Shohei Inamura, Bille August, Alf Sjöberg i Emir Kusturica.

Ovacionada pel públic i celebrada pels fans del cineasta anglès, 'I, Daniel Blake' denuncia les humiliacions que pateixen els aturats anglesos a través de la història d’un fuster convalescent d’un atac de cor que, tot i la prohibició del metge, es veu obligat a buscar feina. El film és Ken Loach en estat pur: políticament compromès, sempre emotiu i esquitxat d’humor. Impecable en el seu posicionament al costat del treballador que s’enfronta a una burocràcia que sembla dissenyada per un sàdic neoliberal amb el propòsit d’esclafar la dignitat de l’aturat, però més qüestionable en la seva tendència a idealitzar la classe obrera amb personatges sempre heroics, i en els cops baixos emocionals amb què Loach i el seu guionista, Paul Laverty, fustiguen l’espectador.

L’histerisme de Dolan, premiat

L’altre gran beneficiat del peculiar sentit de l’humor dels jutges ha estat el quebequès Xavier Dolan, un cineasta de només 27 anys descobert pel festival el 2009 amb el seu debut, 'J’ai tué ma mère'. Després de guanyar el Premi del Jurat fa dos anys amb 'Mommy', Dolan es consagra amb el Gran Premi del Jurat per al teatral drama 'Juste la fin du monde', una pel·lícula asfixiant que dilapida un gran repartiment (Marion Cotillard, Léa Seydoux, Gaspar Ulliel i Vincent Cassel) instal·lat en un esgotador histerisme vociferant. També ha decebut el Premi del Jurat per a 'American honey', l’extenuant retrat de la joventut nord-americana de classe baixa dirigit per l’anglesa Andrea Arnold, que persegueix sense èxit l’autenticitat del cinema de Harmony Korine i Larry Clark.

El premi més merescut de la nit –tret de la Palma d’Or honorífica per a Jean-Pierre Léaud, que ha afirmat haver “nascut a Canes”– ha estat l’'ex aequo' a la millor direcció per al francès Olivier Assayas per la contemporània estilització del cinema de fantasmes 'Personal shopper' i per al romanès Cristian Mungiu, que retrata la corrupció del seu país a la sòlida 'Graduation'. L’altre premi amb sentit del palmarès ha estat el de millor guió per al film iranià 'The salesman', d’Asghar Farhadi, sobre la fractura que s’obre en un matrimoni quan la dona és atacada a casa seva per un desconegut. L’actor que interpreta el marit, Shahab Hosseini, s'endú també el premi al millor actor, i el premi d’interpretació femenina ha estat per a l’actriu filipina Jaclyn Jose, protagonista del fosc drama familiar 'Ma’ Rosa', de Brillante Mendoza.