‘Kate’: no hi ha res tan mortífer com una assassina a sou que vol plegar

‘Kate’

(2,5 estrelles)

Direcció: Cedric Nicolas-Troyan. Guió: Umair Aleem. 106 min. Estats Units (2021). Amb Mary Elizabeth Winstead, Woody Harrelson i Miku Patricia Martineau. Disponible a Netflix el 10 de setembre

Kate és un thriller d’acció a contrarellotge amb llums de neó i música d’anime que s’emmarca en l’actual auge de propostes influïdes per les venjances infinites de la saga John Wick (el codirector d’aquell film i d’Atómica, David Leitch, exerceix aquí de productor). En aquesta ocasió, la Kate que dona títol a la pel·lícula és una sicària que vol abandonar la seva activitat. I com saben els aficionats als thrillers, les històries sobre assassins a sou amb conflictes ètics solen acabar amb molts cadàvers. Quan les coses es compliquen, la protagonista reacciona amb zel professional: vol completar l’encàrrec de matar un cap de la màfia japonesa, amb una adolescent com a companya de viatge.

La ubicació al Japó serveix per incloure alguns exotismes en un guió que retalla i enganxa elements d’obres prèvies. I potser és el que volem: un passatemps que ens ofereixi escenaris que ens resultin familiars, agradablement previsibles, com un episodi d’Els Teletubbies. El realitzador Cedric Nicolas-Troyan acompanya l’antiheroïna silenciosa, agonística, en el seu violentíssim viacrucis. Sense l’humor ni les pretensions empoderadores de propostes similars com Gunpowder milkshake –una altra estrena d'aquest divendres, però en cinemes–, Kate regala un nombre suficient d’escenes vistoses i d’una certa fisicitat, per compensar la sobredosi de tòpics. Almenys fins que les sobreexplicacions i els desviaments del tercer acte llasten una funció que podria haver estat més rotunda.