Kasper Holten pinta un ‘Don Giovanni’ en 3D al Liceu

Barcelona“Gràcies a l’escenari en pendent del Rigoletto tinc les cames fortes i esveltes, i gràcies al fet de treballar ara a més de dos metres d’altura sé que tinc la tensió arterial i les capacitats neurològiques bé”, revelava amb humor el baríton Carlos Álvarez en la presentació de Don Giovanni, de Mozart. Les adaptacions de les òperes contemporànies tenen els seus handicaps, i la necessitat d’estar en bona forma física és un d’ells. El Gran Teatre del Liceu segueix jugant amb les possibilitats que ofereix la tecnologia (després de les atractives La flauta màgica i Quartett ) en la nova estrena de la temporada, el Don Giovanni de Kasper Holten, una coproducció del teatre català amb el Covent Garden, la Houston Grand Opera i The Israeli Opera que es podrà veure a Barcelona des d'aquest dilluns i fins al 2 de juliol.

La plasticitat de l’escenografia, unes projeccions espectaculars que s’adapten en directe als actors i al decorat en moviment, és el més impactant i innovador de la posada en escena. Però la directora de la reposició a Barcelona, Amy Lane, assegura que no és l’essència del muntatge, sinó un mitjà per expressar com viu Don Giovanni la seva baixada als inferns. Per això el primer que es va plantejar el director va ser el final de l’obra de Mozart: “Què és l’infern? Avui no té a veure amb les flames de l’avern sinó amb trobar-te enmig de la nit i no tenir res, ni amics, ni amor, ni cap dels pilars per tirar endavant i, en el cas de Don Giovanni, tampoc la poesia”, diu Lane. Aquest és el viatge que permeten fer explícit les projeccions sobre una magnífica casa victoriana.

“L’obra comença amb les parets en blanc, com un llenç sobre el qual ell pinta. A l’inici de la seva carrera, la casa és un lloc feliç, bonic, la vida li somriu, té moltes dones, però de mica en mica perd la gent, el control de si mateix, es pregunta per què fa el que fa, apareix l’addicció i la seva ment s’enfosqueix”, relata Lane. Aquesta és la deriva que també mostren les imatges, que projecten la psicologia del personatge: “Primer mostren els noms de les seves amants bellament escrits i els mons exhuberants que inventa per a les seves conquestes. Perquè quan està amb una persona, en aquell moment és monògam -assenyala la repositora del muntatge-. Després els dibuixos que crea passen a ser foscos, bruts, estripats, els noms es trepitgen, els seus pensaments són confusos i barrejats... Fins a tornar de nou al blanc: al no-res”.

La mort espiritual del seductor

El que li passa a Don Giovanni al final de l’obra és la clau de volta d’aquesta producció. ¿Va a l’infern de la mà del Commendatore? Per al director musical, Josep Pons, Kasper Holten dona una pista més clara que en la majoria d’òperes del que pot suposar no tenir capacitat de redempció. Els barítons Mariusz Kwiecien i Carlos Álvarez, que s’alternaran en les deu funcions, d’entrada ho veien com una dificultat: “Estava espantat. ¿No vaig a l’infern? Com ho faré perquè no mori el meu cos però sí la meva ànima?”, recorda que pensava Kwiecien, que va protagonitzar l’estrena al Covent Garden fa cinc anys. Quan ho representava passava de ple per la crisi dels 40, i diu que Don Giovanni li va ensenyar “com actuar en moments difícils”. “Ara em sento com un poeta que busca inspiració i aquest muntatge em dona ales per volar com a artista”, afirma. Per a Álvarez, Don Giovanni també és un rol que ha anat creixent amb ell en els últims 20 anys i el comprèn cada vegada millor: “Amb aquesta producció he tingut la resposta del que li passa. Tant si desapareix el seu cos com si no, és el seu esperit el que pateix la transformació, de la capacitat més absoluta al no-res. És igual que mori o no, el que importa és la falta de moralitat”, apunta. Les veus femenines van a càrrec de Miah Persson, Carmela Remigio i Iúlia Léjneva, entre altres primeres figures.

Josep Pons veu Don Giovanni com “el Mozart més sintètic”: “Mai amb tant poc s’havia dit tant. En els quatre minuts del primer número explica tota una òpera. A Wagner això li hauria durat tres hores!”, diu. També és una obra de transició entre l’Ancien Régime i el nou món. Data del 1787: sis anys després decapitarien els reis francesos. Musicalment el canvi també es nota, diu Pons: “Podria ser Händel però també precedeix Beethoven. Mira enrere i obre les portes al futur”.