Karl Ove Knausgård: l’estimes o l’odies

Una autobiografia ferotge, salvatge, megalítica i un dels projectes literaris més monumentals des de principis de segle. Quan es prova de definir La meva lluita, de Karl Ove Knausgård, hi ha dues paraules que la crítica repeteix constantment: ambició i egolatria. Només així s’entenen les 3.600 pàgines del relat sec, detallista i gens autocomplaent que conforma el sextet de llibres que a Catalunya ha publicat L’Altra, en català, i Anagrama, en castellà. Amb el sisè i últim volum de l’autocombat de l’escriptor noruec a les llibreries fem balanç d’una saga particular i sorprenent, que no només consagra el seu autor a la lliga dels escriptors eterns, sinó que també el posiciona com a icona pop, l’última estrella del rock de les lletres.

Excessiu, amb tendència a les declaracions poc afortunades (sobretot quan deixa anar certa misogínia) i dotat d’una bellesa tan evident que ningú podria negar-li una floreta. La revista Elle va escollir-lo l’home més sexi del seu país, i The Wall Street Journal va arribar a preguntar als seus lectors qui preferirien que els llegís una història al llit, si ell o Brad Pitt. Fer valer el seu atractiu no és un fet intranscendent: la seva aposta literària seria igual de magna en cas de no ser agraciat, però és per ser agraciat que, en part, s’ha convertit en una estrella tan mediàtica. Eugènia Broggi, l’editora de Knausgård en català, creu que la seva imatge “va més enllà de la literatura”, però és important no confondre’s: “El fandom que té no el té per ser guapo, sinó perquè escriu coses compartides per molta gent. És com quan escoltaves una cançó dels Beatles i veies que parlaven de coses que t’havien passat a tu”.

ARANWS20170628_0045Karl Ove Knausgård, l’escriptor que ens roba les nòvies

Són els seus seguidors, alguns d’ells il·lustres, els que li han donat la fama i han legitimat una autobiografia amb aquest extraordinari nivell de detall. Una de les persones més enèrgiques en elogis és la novel·lista britànica Zadie Smith, que va definir l’estil de Knausgård com “una nova forma de narrar, és escriptura alliberadora”, a més d’assegurar que esperava l’aparició de cada volum de La meva lluita com “un drogoaddicte esperaria una dosi de crac”. Hanif Kureishi també valora algú que, com el noruec, “tingui les pilotes d’intentar res semblant”: “És com una fotografia d’ell nu, de cos sencer”. Fins i tot Jonathan Lethem va escriure una columna dedicada a ell a The Guardian titulada “My hero”.

Franquesa total

Els seus seguidors són tan nombrosos i militants que l’han convertit en un bestseller a escala mundial, tot i que a Catalunya no sigui un autor amb vendes destacables. ¿Però que tenen aquestes 3.600 pàgines de retrospectiva personal, en les quals tampoc passa gran cosa, per agradar tant? “És inusual, sí: ho és pel que fa a l’ambició, a l’honestedat, a la cruesa, a la immediatesa; ho és per allò en què decideix posar la mirada (la vida més radicalment quotidiana) i la manera com ho fa”, diu Marc García, editor d’Anagrama. La periodista i escriptora Gemma Ruiz, que ha llegit els sis llibres de la saga, destaca la confiança que Knausgård dona al lector: “El que més m’agrada és la seva franquesa -que en ell és total-, la capacitat inesgotable d’escriure i el seu talent, evidentment”, explica.

Sinceritat per explicar les victòries i les derrotes, els punts forts i les debilitats. De la mateixa manera que coneixem al detall la vida d’un mafiós com Toni Soprano, que va a la psicòloga per tractar-se l’ansietat, o veiem l’assassí més despietat del gueto, Omar Little, patint per una parella, Knausgård és el protagonista de la seva pròpia sèrie: ho acabem sabent absolutament tot d’ell. L’escriptora Laura Fernández, també seguidora de la seva literatura, té la sensació d’haver viscut dues vides, la seva i la de Karl Ove: “Ha trencat la barrera de la intimitat i la impostura. Per a mi, ha fet un petit pas per a l’home (tot i que de milers de pàgines) i un d’enorme per a la humanitat, literàriament parlant. Ha arribat més lluny del que ningú ho ha fet fins ara en l’exploració de la manera com la quotidianitat ens fa desaparèixer i la manera com en certs moments tornem a aparèixer”.

El pas del qual parla Fernández no és, però, una empresa fàcil: entre el lector i Knausgård hi ha descripcions inacabables sense cap acció extraordinària i un sextet de volums que poden atemorir el devorador de llibres més exigent. “És una lectura fàcil, fluida, i no reclama cap altra actitud lectora que obrir el llibre i gaudir. Després del primer volum tenia molt clar, això sí, que s’havia de llegir sencer”, explica Marc Romera, escriptor, poeta i fundador de LaBreu Edicions, que coincideix de ple amb la idea de Broggi que el que escriu l’autor ens pot passar a tots: “Ha estat com repassar la teva vida si l’atzar t’hagués fet néixer al nord”, diu.

No a Knausgard

L’escriptor noruec, com li passa a qualsevol altre personatge d’una sèrie, també s’ha guanyat una arxienemiga. Una escriptora que, com Batman i Harvey Dent, l’admirava i l’ha acabat repudiant: Siri Hustvedt, d’ascendència noruega. La de Minnesota estava fascinada per l’escriptura de Knausgård, un encís que va caducar quan, a l’entrevistar-lo, va preguntar-li per què només apareixia una dona entre les referències literàries de La meva lluita : “No són competència”, va contestar l’autor. Aquesta resposta va fer empipar tant l’escriptora que va explicar-la en la col·lecció d’articles feministes La dona que mira els homes que miren a les dones (Edicions 62, 2017).

El que no ha criticat mai Hustvedt és l’obra del noruec, que no ha provocat el mateix grau d’entusiasme a tothom. Jordi Puntí va començar a sentir el nom de Knausgård a Nova York el 2014: “De sobte tothom en parlava, s’havia convertit en un fenomen que calia llegir”, recorda. L’autor català va acabar el primer llibre, però va deixar d’interessar-li just després. El que menys va agradar-li era “la morbositat i potser també un cert comerç amb la vanitat de l’autor”. Per a Puntí, el projecte de Knausgård és “segurament necessari”, però també “excessiu i mastodòntic”. Marta Orriols també destaca l’ambició de La meva lluita, però hi veu una “contradicció de la seva forma i contingut”. A l’escriptora l’apassiona la literatura que “captura el fet banal i quotidià”, però l’obra del noruec l’ha fet sentir “més a prop de la monotonia que no pas de la devoció”.

El crític de l’ Ara LlegimPere Antoni Pons també va descriure en aquest diari els que, segons el seu punt de vista, són alguns dels defectes dels llibres, que van resultar-li “d’un detallisme, d’una prolixitat tan espessa que es pot fer insuportable, un solipsisme claustrofòbic, un aire de costumisme greu i crispat”. Però l’escriptor més vehement a l’hora de desaprovar Knausgård ha estat William Deresiewicz, que el 2014 va fer un extens article al setmanari nord-americà The Nation contra ell (i de retruc, els seus seguidors famosos), sobre “la decepció” per “la seva falta d’art i absència de pensament”.

Una aventura editorial

Els dos editors del noruec a Catalunya coincideixen en seguir pensant que la seva publicació és un encert. En el seu moment semblava que apostar per la versió en català era una temeritat, especialment per a L’Altra, un segell independent que llavors tot just començava. “D’entrada em va semblar inabastable, però a l’acabar el segon llibre vaig decidir que havia de fer-ho. Si havia creat l’editorial era per fer llibres que m’agradessin com m’havia agradat aquest”, recorda Broggi. En aquesta empresa que semblava impossible va trobar-hi la complicitat d’un bon amic, l’històric editor Jorge Herralde, d’Anagrama: “Vaig dir-li [a Broggi] que publicar-lo en català era un gest editorial important que potser l’arruïnaria, però que seria història de l’edició”. En el cas d’Herralde, va comprar els drets dels dos primers títols del noruec a la Fira de Londres del 2010, quan “ja hi havia diversos editors espanyols interessats”. Per a Anagrama publicar el sextet de Knausgård ha estat una aposta més per l’alta literatura, i per a L’Altra una manera de col·locar-se en el mapa nacional i internacional. I pel que sembla, no s’ha arruïnat: “Vaig ser una imprudent, però ara ja està fet, hem demostrat que podem fer sis llibres en noruec dels quals parla tothom. En l’àmbit de visibilitat ha estat bestial i ha tingut una projecció increïble. Pel que fa a les vendes, una mica menys, però ho tornaria a publicar ara mateix. Ens en sortirem”, assegura l’editora.

Una vegada acabada l’obra magna de Karl Ove Knausgård, només falta saber quin serà el proper moviment d’aquest escriptor rock star. Ell mateix va donar una pista en una entrevista a El Mundo el 2017: “No, no tornaré a escriure sobre mi quan tot això s’acabi”.

Els sis capítols de ‘La meva lluita’

La mort del pare (crítica)

Les frustracions del Karl Ove adolescent i la relació amb la seva família: una mare massa absent i un pare distant i alcohòlic.

Un home enamorat (crítica)

L’autor abandona la mare dels seus quatre fills i s’instal·la a Estocolm, on apareixen algunes segones oportunitats que no s’esperava.

L'illa de la infantesa

Coneixem com és Knausgård de petit, una època d’emocions desbordades, aprenentatge constant i vitalitat inesgotable.

Ballar en la foscor (crítica)

Just acabada l’escola, Knausgård fa de mestre, una feina que no li interessa, en un poblet de pescadors al nord de Noruega.

Dies de pluja (crítica)

Emocionat per la seva ambició literària, el protagonista torna a Bergen molt optimista per estudiar a l’Acadèmia d’Escriptura.

Final (crítica)

Què passa amb l’autor després de publicar el primer volum i convertir-se en una estrella de les lletres? La resposta ocupa 1.100 pàgines.