The New York TimesL'estudi original de Shangri-la, on Kanye West ha enllestit el seu sisè disc, Yeezus (Roc-a-Fella / Def Jam) va ser construït amb el vistiplau de Bob Dylan i The Band l'any 1970. La propietat la va comprar l'any 2011 el productor Rick Rubin, que West ha triat per donar forma a les seves noves cançons. Tots dos han llimat el disc, regravant-ne les veus i reescrivint-ne algunes lletres. A mesura que passaven els dies les cançons van anar canviant, i es feien més directes i més bàsiques.
Una de les primeres coses que vaig pensar quan vaig sentir aquest disc va ser: "És el contrari de The College Dropout ", el teu debut. Sembla que t'estiguis traient de sobre elements. Fa deu anys volies incorporar més sons i provar rapejats més difícils. Per què has canviat?
És l'arquitectura: la meva inspiració més gran ha estat un llum de Le Corbusier que tinc a casa. A principis d'any vaig viure a París en un loft i gravava al menjador, que tenia la pitjor acústica del món: això feia que les cançons haguessin de ser molt simples, perquè si hagués provat de fer alguna cosa gaire complicada no hauria funcionat. Vaig visitar uns quants museus. Recordo una exposició de mobiliari que es feia al Louvre: hi vaig anar cinc vegades, fins i tot en privat. També vaig visitar algunes de les cases que havia fet Le Corbusier i en parlava amb gent. L'arquitecte dissenyava els finestrals més grans de la història! En el meu últim disc, Yeezus , sóc un minimalista en la pell d'un cantant de rap. Vaig tornar a l'estudi de Rick Rubin amb totes aquestes intuïcions...
Diuen que Rubin despulla els discos que produeix.
Ho porta a dins. Jo sóc un aprenent de minimalista, ell n'és un expert. Ha estat una gran sort poder treballar-hi. Després de ser produït per Rick Rubin em vaig adonar per què encara no he aconseguit guanyar el Grammy al millor disc de l'any. Yeezus té moments insòlits pel que fa a l'ús de les veus i de les percussions. Hi ha moments en què col·loco crits al costat de beats , i el que aconsegueixo arriba al nivell de Run-DMC o KRS-One. L'última cançó d'aquesta força que recordo és Tipsy , de J-Kwon. La gent pot pensar que és un hip-hop menys intel·lectual i de menys qualitat, però és el meu número 1. En aquest nou disc no hi ha sons operístics. Encara sóc una mica esnob, però he eliminat l'esnobisme de les cançons.
Has guanyat molts Grammy.
Ni My beautiful dark twisted fantasy , del 2011, ni Watch the throne , que vaig produir per a Jay-Z el mateix any, van ser nominats com a millor disc de l'any. Tinc més Grammy que ningú de la meva edat, però no n'he aconseguit mai cap imposant-me a un blanc. Els Grammy tant se me'n donen, però m'agradaria que les estadístiques fossin més acurades.
Vols que la història sigui justa.
No vull que la reescriguin davant meu. Agraeixo haver aconseguit guanyar la categoria de millor disc rap de l'any, però al cap d'un temps he arribat a la conclusió que tot això no és res més que un muntatge. Quan Gnarls Barkley i Justin Timberlake no van ser recompensats amb el millor disc de l'any, vaig mirar el Justin i vaig pensar: "Vols que pugi a l'escenari i lluiti per tu?" Ho hauria aconseguit, perquè sóc creïble i tinc tanta influència i rellevància que puc canviar les coses.
A Yeezus dónes importància als baixos i a les textures, i això no és gens esnob.
Vaig escoltar molta música house clàssica de Chicago, volia que fos una influència al disc. Black skinhead s'hi acosta, i On sight sona com a acid house . Evidentment, I am a god és molt house .
És visceral.
Visceral i tribal. Intento eliminar tot el que sobra. Passa el mateix amb la roba i la moda. Ara vesteixo d'una manera supersenzilla.
Si recordéssim com vesties fa cinc o set anys, la diferència és evident...
Sí, i tant. Abans em matava la personalitat. És l'únic que puc dir.
Al llarg dels anys t'has guanyat la reputació d' outsider , d'algú que lluitava amb totes les forces per entrar al circuit. Encara és així?
No ho crec. Ara no lluito per entrar enlloc. És com si hagués estripat la meva pròpia invitació.
Què ha passat?
Ara crec més en mi. Com més gran et fas, més confiança tens en tu mateix. Sóc sinònim de vanitat, però he estat en situacions en què algú vanitós no s'hauria atrevit a entrar. He arribat a portar faldilla a dalt de l'escenari, per exemple.
La moda també és vanitosa. I tu mateix has dissenyat roba, però hi ha gent que diu que no t'ho prens seriosament.
Vull acostar a la gent el que ara només es troba en botigues privilegiades. Per mi, el luxe no és entrar en un lloc on no et pots permetre res, sinó entrar-hi i poder comprar-te el que vols. Sóc un músic professional perquè compto amb l'estructura d'Universal Records, però sóc un creador en diversos camps. Des que vaig dissenyar unes vambes per a Louis Vuitton mai més m'han deixat participar en una estructura que creï productes. He estat en reunions en què em deien: "Estem intentant esbrinar com podem controlar-te". M'ho deien a la cara! ¿De debò teniu la intenció de controlar-me? Jo vull que el món sigui millor! El que vull és positiu! Vull que hi hagi festa! Per què hauríem de controlar tot això?
Vols que respectin la teva capacitat per crear tendència.
Exacte. Tothom hi sortiria guanyant. El món. Els joves. La gent creativa. Les empreses. Puc arribar a tenir una importància semblant a la de Steve Jobs. Sóc l'Steve Jobs de la cultura, de la moda i del downtown . Ho crec de debò, és com quan Biggie va morir [va signar discos amb el nom de The Notorious B.I.G.] i Jay-Z va poder convertir-se finalment en ell mateix. He estat vinculat als discos culturalment més influents dels últims quatre anys i amb els músics més importants de la dècada passada. Per a mi és una responsabilitat apujar el llistó i demostrar que aquest podria ser el nivell de les coses: vull que quan la gent vegi el nom de Kanye West ho relacioni amb el millor. Dirigiré una empresa que acabarà tenint un valor de bilions de dòlars, però jo tinc les respostes. Jo entenc la cultura. Jo en sóc el nucli.