L'art vital i espiritual de Kandinski, al rescat
El museu Guggenheim de Bilbao exposa una seixantena d'obres de l'artista
BarcelonaMentre que els nazis consideraven l'abstracció com un art degenerat, els col·leccionistes nord-americans en compraven i traslladaven els debats que suscitava a l'altra banda de l'Atlàntic. De Vassili Kandinski, una periodista del New York World-Telegram en va escriure el 1939 que les seves obres estaven "plenes d'acció". També que són "com els focs artificials d'una fira, o com una font resplendent sota el sol, o un fragment musical, o un retall d'un teixit particularment vistós". Aleshores feia deu anys que el magnat Solomon R. Guggenheim havia comprat la seva primera obra de l'artista, i a partir d'aquest divendres el museu Guggenheim de Bilbao exposa una seixantena de les 152 obres de l'artista que va arribar a reunir al llarg dels anys.
L'exposició, que compta amb el patrocini de la Fundació BBVA, forma part de la línia de mostres biennals fetes amb els fons de la fundació i és un fet extraordinari poder-la obrir en plena segona onada del covid. Com diu el director del museu Guggenheim de Bilbao, Juan Ignacio Vidarte, l'exposició és possible gràcies a la feina "molt ingent" dels equips dels museus de Bilbao i Nova York, i l'obertura és "un gest de confiança del museu cap al futur". Vassili Kandinski s'ha convertit en un clàssic del segle XX com a pioner de l'abstracció, però el seu llegat és inesgotable i potser és més beneficiós en els temps difícils de la pandèmia per la càrrega espiritual que atorgava a l'art i la creença que tenia "un poder transformador", com diu Megan Fontanella, comissària de la mostra i conservadora del museu Guggenheim de Nova York.
"Vassili Kandinski va marcar sense cap de mena de dubte el camí de tots els que van intentar pintar d'una altra manera, sense vincles amb aquest món però sí amb l'espiritual", afirma Lekha Hileman Waitoller, una altra conservadora del Guggenheim de Nova York, present a Bilbao en substitució de Fontanella. El recorregut està organitzat cronològicament per posar en relleu el camí de l'artista cap a l'abstracció, des d'una pintura com La muntanya blava, on apareixen el cavall i el genet característics dels seu anys expressionistes, fins a les pintures més petites que va fer durant la Segona Guerra Mundial. Com que no podia aconseguir llenços, pintava damunt de petits trossos de fusta. Malgrat tot, es va mantenir fidel al seu art fins al final. L'obituari que va publicar The New York Times, recollit al catàleg de la mostra, diu: "L'amor que professava a la seva feina es va posar de manifest fa tres anys a París, sota l'ocupació nazi, quan va seguir pintant, encara que hagués de portar posats els guants, el barret i l'abric perquè no tenia calefacció pels rigors de la guerra".
Com diu Megan Fontanella en un recorregut virtual de l'exposició, que es pot veure a YouTube i compta amb el patrocini de la Fundació BBVA, Kandinski va ser un artista que "es va reinventar constantment" i que va voler expressar "la seva veu interior". Entre les obres més destacades hi ha Pintura amb vora blanca (1913), evocadora de la nostàlgia que va sentir quan va tornar a la seva Rússia natal temporalment quan ja estava instal·lat a Alemanya. Mentre que en aquesta pintura encara es pot veure un Sant Jordi amb el drac, Línies negres, pocs mesos després, està considerada com la seva primera pintura plenament abstracta. Precisament aquesta va ser una de les primeres obres que Guggenheim va comprar per a la seva col·lecció privada.
Per a Kandinski la paleta tenia "un poder ocult", com explica Waitoller, i sovint comparava els seus treballs amb la música per com componia amb les formes i els colors. El seu codi de formes era molt particular: mentre que el triangle representa l'acció i l'agressivitat, el quadrat és una imatge de pau i calma, i el cercle, que va ser el seu favorit, ho és del "regne espiritual i el còsmic". Totes tres formes es troben en Composició 8, considerada una obra mestra del període en què Kandinski va exercir de professor a la Bauhaus i que Guggenheim va adquirir quan el va visitar dos anys després.
Kandinski deia que el cercle era la forma que més evocava "la quarta dimensió" i que alhora era una forma "silenciosa i sorollosa". La crisi política posterior va acabar amb aquella esplendor i en les obres de l'última etapa, amarades de corrents artístics que es desenvolupaven al seu voltant, del surrealisme i del seu interès per la ciència, hi unes formes biomòrfiques i embrionàries vibrants que semblen un senyal de resistència de Kandinski a acceptar que tot acabés tan malament. Com diu la comissària, suggereixen "una possibilitat d'un renaixement i una regeneració".