Una jutge ordena a la família Franco que torni el Pazo de Meirás
La finca està gestionada per la Fundación Francisco Franco
BarcelonaEl litigi perquè el Pazo de Meirás, la casa d'estiueig de la família Franco a Galícia, torni a ser de la ciutadania fa anys que dura. La Junta Pro Devolución del Pazo de Meirás, integrada per la Diputació de la Corunya, 40 ajuntaments i entitats i associacions de memòria, no ha deixat mai de batallar perquè la família Franco tornés una finca que considera que va ser espoliada.
Ara, finalment, una jutge els ha donat la raó en una demanda en què també es va personar l'Estat. La sentència, però, no és ferma i els lletrats dels Franco, liderats per Luis Felipe Utrera-Molina, poden interposar un recurs d'apel·lació davant l'Audiència Provincial de la Corunya. La magistrada Marta Canales, titular del jutjat de primera instància de la Corunya, ha demanat als nets del dictador que tornin la finca perquè considera que és propietat de l'Estat. La jutge assegura que la suposada compravenda que es va fer el 24 de maig del 1941, amb què el dictador va aconseguir inscriure el Pazo de Meirás al seu nom, va ser una "simulació" i, per tant, conclou que la compravenda és nul·la. La jutge considera que la finca es va incorporar a l'inabastable patrimoni dels Franco de "mala fe", una mala fe que es fa palesa en el moment en què es va firmar una compravenda sense pagar: "El Caudillo accepta la donació del Pazo de Meirás com a cap d'estat i després atorga una escriptura pública, el 24 de maig, amb l'únic objectiu d'inscriure aquest bé al seu nom al Registre de la Propietat, sense posar cap preu".
Canales també destaca que la demanda perquè la finca torni a la ciutadania és fruit "d'un important estudi històric i d'un consens social aconseguit després de molts anys".
La jutge també condemna la família Franco a deixar la que va ser durant dècades la seva casa d'estiueig (les parets són plenes de trofeus de caça) sense rebre cap indemnització per les despeses que suposadament han tingut mantenint la propietat.
Una fortalesa inescrutable
El Pazo de Meirás era una fortalesa inescrutable fins fa relativament poc. Fins al 2008 no es va declarar Bé d’Interès Cultural (BIC) i el 2011 es va obrir per primera vegada al públic. Abel López Soto (BNG) va ser l’alcalde de Sada (el municipi on hi ha el Pazo de Meirás) que va batallar perquè la residència d’estiu del dictador obrís les portes. Quan va entrar per primera vegada al despatx de l’alcaldia –el 2003– s’hi va trobar un retrat de Franco.
La família Franco no ho ha posat mai fàcil. Abans de l’estiu del 2018 no complia amb el requisit d’obrir un matí a la setmana. L’agost del 2017 el BNG, juntament amb entitats i associacions, va decidir dur a terme una acció contundent. Unes 40 persones van colar-se a l’edifici, van pujar a una de les torres i van penjar una pancarta en què reclamaven la devolució del Pazo a la societat. Van denunciar la situació a les Nacions Unides i al Parlament Europeu. I, finalment, els Franco es van veure obligats a mostrar la seva residència al públic i les visites es van reprendre el 22 de setembre del 2018. Això sí, sota la gestió de la Fundación Francisco Franco.
L'ego desfermat del dictador
A la finca, no hi ha rastre de la poeta i assagista Emilia Pardo Bazán (1851-1921), que en va ser la propietària abans que s'ho quedés, sense pagar res, la família Franco. La presència de Pardo Bazán ha estat ofegada per l’ego del dictador. Ella va ser la intel·lectual que va crear el Pazo de Meirás per escriure i llegir. Hi convidava artistes i intel·lectuals i agafava forces per enfrontar-se a un món que no deixava que les dones accedissin a les institucions acadèmiques. Ella va col·locar les muses en un dels murs on després el dictador va estampar l’escut franquista. Actualment, les parets estan entapissades amb mirades d’animals morts: n’hi deu haver més de mig centenar, alguns amb el lloc i l’any en què van ser abatuts. Hi ha també molts quadres amb Franco d’uniforme i en posició de llançar-se a la conquesta. Hi ha també la presència omnipresent de la seva dona, Carmen Polo, tota enjoiada i seriosa, com si estigués a punt de renyar algú.