Justícia històrica amb els Setze Jutges

Barcelona"Observacions: viatge accidentat. Errada de camí. Arribada a un quart de dotze. Públic impacient i cantants irritats. Una sola tirada de tres cançons. Èxit franc. Públic de colònia estival i molts pagesos". No és un informe policial, sinó el text pulcrament mecanografiat que Carles Pedrerol, mànager dels Setze Jutges, va escriure sobre un concert a Montclar de Berga el 19 de setembre del 1965 en què van actuar Delfí Abella, Joan Manuel Serrat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Joan Ramon Bonet i Enric Barbat. Aquest és un dels documents que treu a la llum el llibre Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país , publicat per Viena Edicions amb la col·laboració de la Institució Cultural del CIC.

Els fundadors de la Nova Cançó han ocupat capítols importants en les biografies de Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Josep Maria Espinàs, però han tingut poc protagonisme monogràfic, encara que sembli impossible. Per això mateix, Fermí Puig, Joan Manuel Escrihuela i David Ferrer van decidir capbussar-se en la història, com si fos la primera vegada.

"A casa tinc més de 400 llibres sobre la Nova Cançó, però no n'hi havia cap de dedicat en profunditat als Setze Jutges", diu Fermí Puig (Barcelona, 1959), conservador d'un important arxiu documental sobre la cançó popular i autor de llibres com Els 60 canten en català . Puig volia esmenar aquesta mancança. I va parlar amb Joan Manuel Escrihuela (Barcelona, 1957), escriptor especialitzat en el món de la cançó i del rock. L'objectiu era escriure una història més o menys coneguda però encara amb moltes pàgines per completar de manera exhaustiva.

Això passava fa dos anys. Paral·lelament, David Ferrer (Barcelona, 1976), professor a la Institució Cultural del CIC, tenia ganes de llegir alguna cosa sobre els Setze Jutges. "Vaig veure que pràcticament no existia cap llibre sobre els Setze Jutges, així que vaig pensar a escriure el llibre que m'agradaria llegir", diu Ferrer, admirador "d'una gent que va ser importantíssima per a la cultura del país en un moment d'ofec, per no dir de genocidi cultural". Ferrer va contactar amb Puig "perquè havia fet un llibre molt bo, Els 60 canten en català , que malauradament es coneix poc", i va descobrir que Puig i Escrihuela havien tingut la mateixa idea. "Li vaig dir: «Si els fan vostès -perquè jo encara li parlava de vostè-, jo em retiro». I ell em va dir que al contrari: «Vine i en parlem». Aleshores vam unir esforços, gràcies a Déu, perquè el conjunt n'ha sortit beneficiat".

Treball a tres bandes

El resultat de la feina conjunta, fruit de l'empenta i la il·lusió, és un llibre dividit en tres parts. Ferrer signa el recorregut històric, des del 1958 fins al 1968. Escrihuela aporta els perfils biogràfics dels Setze Jugtges i les il·lustracions. I Puig és el responsable de la documentació i del capítol dedicat als discos, les cançons i els recitals, des del concert del 19 de desembre del 1961 al Centre d'Influència Catòlica Femenina (CICF) de Barcelona fins a l'homenatge a Pompeu Fabra del 19 d'octubre del 1968 al Casino Club de Ritme de Granollers, data oficiosa de la dissolució del grup.

Tan apassionant com la història dels Setze Jutges ha sigut l'aventura de documentació. Una font essencial és l'arxiu personal de Puig, "més 200.000 articles de premsa i 5.000 revistes". Altres són l'arxiu de Miquel Porter, dipositat a la Universitat de Barcelona, i el fons Nova Cançó de Josep Porter, a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ferrer s'hi va sentir còmode remenant paperassa. "M'agrada molt la part detectivesca, anar a arxius, estirar fils", confessa.

Un fil inesperat va ser justament el que el va dur fins a les fitxes de Carles Pedrerol. Lluís Serrahima havia conservat la llista dels concerts, i Miquel Porter un dietari que era com una agenda dels recitals. Però el que no sabia cap dels autors és el que guardava Maria Amèlia Pedrerol, la jutge número 12. "Quan vam parlar amb ella, ens va dir que guardava unes fitxes que potser ens podrien servir -explica Ferrer-. I tant, si ens van servir! Per fi teníem la referència de les actuacions durant l'administració del senyor Pedrerol. Però quan vam girar aquestes fitxes, vam descobrir unes cròniques dels recitals de primera mà, fetes des de dins. Això és un tresor! Amb els anys, la gent recorda nostàlgicament o de la manera esbiaixada que proporciona el temps, però allò era del moment. L'endemà del recital qui fos feia la crònica del concert: si els havien tractat bé, si els havien pagat el taxi, si el públic eren turistes i no paraven atenció. Això és un testimoni d'un temps i d'un país".

Els tres autors també han consultat els protagonistes directes, com ara Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs, Quico Pi de la Serra i Guillermina Motta, per construir i interpretar la història que va dur Miquel Porter, Remei Margarit, Josep Maria Espinàs i Delfí Abella a fer realitat les paraules de Lluís Serrahima, que el desembre del 1958 va publicar a la revista Germinabit l'article titulat Ens cales cançons d'ara .

"Els fundadors van fer una feinada increïble. No eren músics, però van sacrificar els seus caps de setmana per anar a voltar el país gratuïtament, només per transmetre la idea de fer cançons noves i que es popularitzessin. Crec que no se'ls ha agraït prou el que van fer", afirma Ferrer.

El patrimoni s'ha de valorar

La tasca de Ferrer, Puig i Escrihuela posa de manifest la precarietat del material sobre la Nova Cançó. "En un país com els Estats Units el govern ens hauria pagat per fer la investigació i el llibre, o per tenir cura del arxius Porter", diu Ferrer. Puig considera que "falta voluntat política" per preservar i donar a conèixer aquests fons documentals. "Com és possible que no existeixi un arxiu de la cançó moderna?", es pregunta Puig. "És necessari que el país s'involucri en aquests temes, i més en el moment que estem vivint. Per a l'autoestima del país ens hem de creure a nosaltres mateixos i hem d'apostar per la cultura com a pilar fonamental", conclou Ferrer.