Julio Manrique: “Don Joan segueix les pulsions d’amor com un animal”

BarcelonaDavid Selvas dirigeix a la Sala Petita del Teatre Nacional el Don Joan de Molière. Ho fa amb l’equip de la seva productora, La Brutal, capitanejat a l’escenari per Julio Manrique com a Don Joan, Manel Sans representant el seu lleial Sganarelle i Lluís Marco com el seu pare. Tres actrius de caràcter seran les inevitables víctimes dels seus encants: Nausicaa Bonnín, Cristina Genebat i Anna Azcona. “És un càsting de dinamita -admet Manrique-, i està bé en una obra vital, sexi i salvatge”.

El segle XVII ha deixat tres mites: Don Quixot, Don Joan i Hamlet. Què tenen en comú?

El Quixot és un somiador i un idealista que veu visions, mentre que Don Joan és més terrenal, més empíric, creu en el que veu i toca, si li agrada. I li agraden molt les dones, se n’enamora profundament. Després li dura 5 minuts, però aquells 5 minuts són d’una intensitat absoluta. De fet, crec que del que està enamorat és d’aquesta intensitat. En canvi, la parella Don Joan i Sganarelle sí que fa pensar en el Quixot i Sancho Pança. És aquell personatge desafiant que s’acabarà estampant però que no escolta res ni ningú i només persegueix el seu projecte de vida. En això s’assemblen a Hamlet: són bojos, personatges excessius, herois tràgics en el sentit de la desmesura, traspassen la ratlla i ja veus que no acabarà bé.

Heu tingut algun referent al cap?

Cap de concret. Tampoc n’hi ha de superbrillants. Hi ha més coses inspirades en el mite universal que en l’obra de Molière o Zorrilla. Però en David sí que en tenia un de clar: tota l’obra passa en un hotel, que és com el d’ El resplandor de Stanley Kubrick, un lloc enorme però alhora molt claustrofòbic i inquietant. Un hotel que es va transformant, enrarint i doblegant com les pel·lis de David Lynch quan l’obra de Molière entra en el terreny sobrenatural.

¿Heu cregut que calia portar Don Joan a l’avui, fer un personatge que reconeixeríem pel carrer?

El repte i la dificultat era mantenir el 60% o 70% del text de Molière i fer-ho conviure amb una aposta supercontemporània pel que fa a l’espai, el vestuari, les situacions, com es comporten... codis que a la gent no li resultin d’època. És una obra sexi, seductora, que parla de la rebel·lió a través de la sensualitat.

Qui és el vostre Don Joan?

Algú molt intens, molt vital, que té pulsions d’amor -i per tant de vida i de mort- molt aguditzades, que les obeeix com un animal i no segueix res més que això. La moral és una presó, obeeix els seus desitjos, i si el que vol canvia a cada moment i algú creu que no és sensat o raonable, li bufa. Ell identificaria doblegar-se amb una forma de covardia, una concessió. Per tant és un tio molt passat de rosca, divertit, però també molt egoista, cruel, violent. Deixa molts cadàvers. El batec de Don Joan és el desafiament.

Fins a quin punt creus que és l’home que molts homes voldrien ser?

Una psicoanalista lacaniana deia que Don Joan és un impotent, perquè és incapaç de sostenir el desig en una mateixa persona gaire temps. Que canvia senzillament per una disfunció, una incapacitat, no només en el sentit literal, sinó mental. Sí, és un mite masculí, el que les sedueix i enganya a totes, però també un mite femení en el sentit de l’abandó, de creure que tu seràs la que el farà canviar i el redimirà.

Com a actor, a Julio Manrique és fàcil relacionar-lo amb un seductor una mica malparit.

Sí? Això em fa molta vergonya. Per començar no em trobava ni prou alt, ni prou guapo, ni prou res, i no és una coqueteria. Em feia molt pudor. Però com que la cosa no va només de ser galant... Crec que una tecla que puc tocar és la via del desafiament. És posar a prova la jeta que no tinc a la vida real.

No heu conservat el final original. ¿Heu fet el Don Joan que Molière hauria volgut fer si no s’hagués hagut d’autocensurar?

Vés a saber. És cert que Molière havia de castigar el llibertí al final de la funció perquè, si no, no estrenava l’obra. Venia de tenir molts problemes amb la religió per El tartuf. I aquí agafa un personatge diabòlic i poc moral i a través d’ell es caga en les coses que l’emprenyaven, com feia Boadella. Sobretot denuncia la hipocresia. Al final hi haurà una sorpresa que dóna la nostra clau de lectura, que té més a veure amb el debat sobre masculinitat i feminitat que no pas amb Déu. Un personatge que es rebel·la contra tot, que es nega sistemàticament a passar per cap tub, ¿de què està fugint?