Julieta

Almodóvar torna al melodrama i sembla que per si sol això hagi de ser una grandíssima notícia. És cert que el retorn es produeix després d’un parèntesi còmic demencial ( Los amantes pasajeros ) i qualsevol comparació té les de guanyar. Ara bé, retornar a on? Julieta recorda Todo sobre mi madre, Hable con ella i Los abrazos rotos, relats melodramàtics profundament influenciats pel cinema de Douglas Sirk, del qual fins i tot Almodóvar copia el seu colorisme llampant a la manera que també a Todd Haynes li agrada fer-ho. Tornem a trobar-nos amb una història en la qual res sembla importar més que el fatalisme existencial, que a tots els personatges els surti absolutament tot malament, que pateixin molt i no sempre amb motivacions gaire lògiques. Es diu que l’empremta de Hitchcock ( Vertigen, Marnie ) s’hi detecta profunda en el perfil de la mare i la filla protagonistes. Qui signa no va detectar-ho. Hi ha escenes de difícil comprensió dramàtica (la del tren) i transicions temporals matusseres. És concisa i intensa, també opaca, freda, desangelada. |