Julien Temple: “És un miracle que Shane MacGowan segueixi viu”

BarcelonaJulien Temple (Londres, 1953) ha dirigit els documentals definitius sobre icones del rock com els Sex Pistols, Ray Davis, Joe Strummer i Keith Richards, però potser el repte més gran al qual s'ha enfrontat mai ha sigut capturar la grandesa i les misèries de Shane MacGowan, ànima de The Pogues i príncep borratxo de la música popular irlandesa. El documental Crock of gold: bebiendo con Shane MacGowan, que s'estrena aquest dijous als cinemes i a la plataforma Sala Virtual de Cine, celebra la història, la música i els excessos del cantant sense amagar la ressaca i els peatges que s'han cobrat en el seu cos tots els excessos. Un cant emocionant a la cultura irlandesa i a una figura tragicòmica guardonat amb el premi especial del jurat del Festival de Sant Sebastià.

Johnny Depp, productor del documental, ha explicat que va conèixer Shane MacGowan als 80, una nit, i que va despertar tres dies després en un altre país sense recordar res. Vostè com el va conèixer?

— Va ser durant l'època punk, als 70. Jo filmava els Sex Pistols i els Clash i el Shane sempre hi era. Quan Sid Vicious era només un fan, sempre era el focus d'atenció dels concerts, però quan es va unir als Sex Pistols va deixar un buit en el públic que el Shane va passar a ocupar. Sempre que filmava el públic d'aquells concerts la càmera es concentrava en ell, era una figura molt enèrgica. I jo li vaig fer la primera entrevista que va concedir, quan encara portava una cresta punk. Apareix a la pel·lícula.

No només va agafar el lloc de Sid Vicious entre el públic, també es va convertir en una mena de Sid Vicious de la música irlandesa.

— Sí, és cert. Va basar bona part de la seva identitat en el Sid. Quan el sento parlar em recorda a ell en molts sentits. Hi va haver èpoques en què també imitava el look del Sid, crec que li hauria agradat ser com ell més que a ningú.

Una cosa que queda clara veient el documental és que Shane MacGowan odia fer entrevistes. Com el va convèncer per participar en el documental?

— És divertit que ho preguntis, perquè jo no li vaig proposar fer el documental, va ser ell qui m'ho va proposar a mi. Jo no estava segur de voler fer-ho, sabia que caldria tocar temes dolorosos. I el Shane té una certa reputació, no té fama de ser un paio fàcil, precisament. Però m'agrada treballar amb gent difícil. No és una experiència agradable i sempre és un repte, perquè hi haurà molts problemes, com no voler fer entrevistes. Però compensa: les persones difícils són subjectes molt interessants per a un documental.

Per què va triar Johnny Depp, Gerry Adams i Bobby Gillespie com a entrevistadors?

— Com que el Shane no volia fer entrevistes, vaig haver de pensar maneres diferents de fer-lo parlar. Les persones amb les quals va parlar al documental no l'entrevisten, en realitat, només hi conversen. El Johnny era una elecció òbvia perquè és un bon amic del Shane i, a més, productor del film. El que m'agrada d'aquestes converses és que en cadascuna veus diferents versions del Shane: amb Johnny Depp veus dos vells amics que són famosos mamant plegats, però amb Gerry Adams sembla un estudiant mirant amb admiració el seu heroi, i amb Bobbie Gillespie treu el seu costat més desagradable. El Shane pot ser encantador, però també un malparit, és un home contradictori i amb defectes, però aquesta és la seva grandesa.

Els seus documentals sempre van més enllà de la música. Aquest és un film sobre MacGowan, però també sobre Irlanda i la seva diàspora, i això no ho podria haver fet amb Bono com a protagonista. Per què funciona tan bé MacGowan com a metàfora d'Irlanda?

— Perquè és un desgraciat, una persona molt imperfecte, però alhora ha sobreviscut a dificultats extremes i a una vida tràgica. És un miracle que el Shane segueixi viu. En ell hi ha alguna cosa que reflecteix l'experiència irlandesa de portar 800 anys sobrevivint a l'opressió anglesa lluitant per la llibertat i no rendint-se malgrat les derrotes, les massacres, les èpoques de fam. El Shane és una metàfora d'aquesta lluita i les seves cançons penetren en la consciència col·lectiva d'Irlanda i en la seva tradició literària al nivell d'autors com James Joyce, Samuel Beckett i Oscar Wilde. El seu ús de l'anglès és més brillant que el de molts autors anglesos.

Confesso que em va trencar el cor veure l'estat en què està MacGowan, en cadira de rodes i amb dificultats per parlar. ¿A vostè, que el va conèixer quan era un jove punk ple d'energia, el va afectar veure el seu aspecte actual?

— Vaig tenir una sensació similar a la teva. Quan em va dir de fer la pel·lícula el vaig anar a veure i ja estava en cadira de rodes, tenia un aspecte terrible. Va ser un xoc, em recordava el Sid Vicious de l'última època, quan estava molt malat. Sabia que mostrar el Shane a càmera tindria un efecte semblant en molta gent, no és fàcil de mirar. És com si hagués consumit el seu cos i ja no funcionés. Però per sort també té bons moments. El Shane té la capacitat de ser divertit i encantador quan vol. Hi ha tragèdia, en ell, però també un cert triomf. És un doble aspecte que està molt present en la seva història, i un dels motius principals pels quals l'admira tanta gent.

¿Ell ha vist el documental? Com va reaccionar?

— Bé, jo no vaig fer la pel·lícula esperant que li agradés. I no hi he parlat des que em va enviar a pastar fang. Però un dels meus productors va anar a la projecció que vam fer a Dublín per ensenyar-li el documental i, aparentment, va plorar molt al final de la pel·lícula. I estic segur que en part és pel trauma de contemplar tota la teva vida passar i veure l'aspecte que té ara. No ha de ser gens fàcil. No ho sé, ell volia que es fes el documental i jo no el podia fer sense mostrar qui és ell avui, posant totes les coses bones i les dolentes i que la gent arribi a les seves pròpies conclusions. No vull jutjar-lo, sinó que la gent el vegi com és, què ha fet i què pensa d'ell mateix. Volia celebrar el Shane, però amb totes les coses bones i dolentes que hi ha en ell. He intent ser honest. No és un documental històric, només la meva veritat. Però lluites una batalla perduda, si busques la veritat amb algú com Shane MacGowan. No hi ha mai una sola manera de veure les coses, amb ell.

Ha fet documentals sobre altres estrelles del rock, com Keith Richards, consumidor d'alcohol i drogues durant llargs períodes. Per què algú com ell aconsegueix sortir-ne més o menys intacte i d'altres com MacGowan paguen un cost tan alt?

— Òbviament, el Keith té una constitució física molt resistent, increïblement resistent. Però el Shane també. En realitat, és increïble que no estigui mort. Està fet un drap, cert, però segueix viu i la seva ment està activa. És difícil saber per què hi ha gent que és addicte a les drogues i l'alcohol i d'altres no. Però crec que la fama és la pitjor droga de totes. I crec que tant el Keith com el Shane van fer servir l'heroïna i l'alcohol per diluir la fama i construir un espai en el qual poder connectar amb qui eren, sense tota aquella gent dient-los que sí a tot i tractant-los com si fossin deus. Viure així és molt dolent per a qualsevol i l'heroïna és una bona manera d'escampar la boira. Alhora, l'alcohol ha tingut un efecte positiu en el Shane, creativament. Ell mateix diu que algunes de les seves millors cançons no les podria haver escrit sobri.

No hi ha cap aparició de membres dels Pogues a la pel·lícula. Per què?

— Va ser decisió seva. Els hi vam oferir i van declinar la proposta. Però crec que la pel·lícula és millor sense ells, perquè ens permet passar més temps amb el Shane, que és un personatge molt més fascinant.