Música per a l’últim camí de Walter Benjamin

Barcelona“És el projecte més ambiciós que he fet”, diu Juliane Heinemann sobre L’últim camí de Walter Benjamin, l’espectacle inaugural de la 31a edició del Mercat de Música Viva de Vic. El Teatre l’Atlàntida acull aquest dimecres la culminació de més d’un any de feina durant el qual la música berlinesa instal·lada a Barcelona s’ha arribat a “obsessionar” amb la figura del filòsof alemany que va morir a Portbou el 26 de setembre de 1940 després d’ingerir una dosi letal de morfina. Benjamin, que fugia de la Gestapo, que l’assetjava a França, volia arribar a Lisboa per fer via cap als Estats Units, però no va passar de Portbou, on estava retingut en un hotel per la policia franquista. “Benjamin no hauria hagut de fer aquest camí si no fos per la seva condició de jueu”, recorda Heinemann per acabar de perfilar el context històric.

El seu interès pel filòsof va trobar una sortida artística: el projecte que va guanyar el premi Puig-Porret 2018 i que al llarg d’aquest any ha evolucionat amb la col·laboració dels músics Marcel·lí Bayer, Oriol Roca, Marko Lohikari i Jordi Matas. A L’últim camí de Walter Benjamin també és fonamental l’element visual desenvolupat per Samuel Navarrete, que partint del paisatge de Portbou “porta les imatges cap a un terreny molt artístic i abstracte”. Tot plegat pot reforçar la reflexió sobre la tragèdia de Benjamin i en general sobre les catàstrofes provocades pel nazisme i el feixisme.

L’últim camí són els quinze quilòmetres entre Banyuls i Portbou que Benjamin va haver de fer a peu per travessar una frontera que un any i mig abans havien creuat en sentit contrari milers de republicans que anaven cap a l’exili. “És una ruta amb un component emocional molt fort”, diu Heinemann, que no només s’ha inspirat en la història de l’últim camí de Benjamin, sinó que també hi incorpora “experiències d’exili de poetes”. Al principi va pensar en “musicar poemes d’autors amb una experiència similar a la de Benjamin”, però en el procés va anar “experimentant” i al final ressonen paraules de poetes com Rafael Alberti, Paul Célan, Màrius Torres, Rilke i Else Lasker-Schüler, entre d’altres. En comptes de musicar poemes, juga amb “fragments, frases, cites” i fa servir fins a quatre llengües: català, castellà, alemany i francès. Les paraules s’insereixen en un dispositiu musical de naturalesa electrònica. Tots els músics implicats comparteixen “la mateixa cultura musical, el jazz, però són sobretot músics amb molta musicalitat i amb moltes ganes d’explorar diferents sonoritats”.

L’exploració, de fet, és un dels motors de Heinemann, una artista amb una sòlida carrera en el jazz (amb projectes compartits amb Marco Mezquida), el pop electrònic (el duo Luka) i el pop (col·laboradora de Maria Rodés, amb la qual actuarà dissabte a les Festes de la Merce). A més, és professora del Conservatori del Liceu i cada dos mesos fa un taller intensiu a Munic. “Ara m’agradaria moure L’últim camí de Walter Benjamin per Europa. Estic contenta perquè és un projecte que em pot permetre tocar al meu país, la qual cosa seria una novetat per a mi”, diu una artista nascuda al Berlín Oriental, “a la part comunista”. “Quan va caure el Mur tenia 9 anys i vaig notar una sensació de canvi existencial que no vaig patir perquè els meus pares ho van fer molt bé i van portar molt bé el canvi”, recorda Heinemann.