Julia Navarro: "Les veritats absolutes porten a la tragèdia"

Des que l'any 2004 va publicar La germandat del Sant Sudari, la periodista Julia Navarro (Madrid, 1953) s'ha convertit en una novel·lista molt llegida: ha estat traduïda a una trentena de llengües i ha venut quatre milions d'exemplars. Sant Petersburg és l'escenari de la presentació de la seva cinquena novel·la, Dispara, jo ja estic mort , publicada per Rosa dels Vents. A Rússia, l'autora s'ha confirmat com una lectora pendent de l'actualitat -llegia Jérôme Ferrari, últim premi Goncourt- i ha criticat la situació actual de la seva antiga professió: troba que els empresaris han aprofitat la crisi per liquidar l'esperit crític de les redaccions. Fins i tot a l'hora d'escollir els souvenirs ha esquivat les matrioixkes, que s'han posat al dia canviant la fesomia femenina pels rostres de Putin, Medvédev i Obama.

Els carrers que van inspirar Dostoievski i Gogol són escenari d'un llibre de gairebé mil pàgines que ressegueix la persecució dels jueus des de finals del segle XIX fins a la Segona Guerra Mundial.

Vaig començar a escriure amb la voluntat de fer una novel·la sobre el determinisme. El temps històric, el lloc on naixem, la religió i la situació socioeconòmica d'una família influeixen molt en les possibilitats vitals. En aquest sentit estic d'acord amb Ortega y Gasset.

Les primeres 150 pàgines de la novel·la passen a Sant Petersburg, a finals del segle XIX.

El desencadenant del pogrom que acaba amb la família de Samuel Zucker, un dels protagonistes principals, és un atemptat contra Alexandre II l'any 1881. Com que hi ha una dona jueva implicada en el complot, les represàlies són terribles.

La novel·la arrenca al present, a partir de la visita de Marian Miller, una cooperant d'una ONG, a casa del pare d'un defensor dels assentaments israelians. Mentre Ezequiel li explica la versió jueva dels fets, ella intercala el relat d'una família àrab que experimenta els canvis que es van donar a Palestina des de l'arribada massiva de jueus.

Ezequiel és fill d'aquest Samuel que ha de marxar de Rússia després de tenir problemes amb la policia de l'època. Ell explica les seves raons, i ella li respon amb la versió de l'altra cultura. M'interessava molt la coexistència d'aquestes dues veus, a la novel·la. Si hagués de posicionar-me amb un personatge o un altre, jo estaria més a prop de la Marian, perquè ella representa els perdedors i la gent que actualment pateix. Quan el Samuel s'instal·la a Palestina, la segona gran família de la novel·la, els Ziad, veu com la terra on viuen rep cada vegada més jueus. En aquell moment, els palestins eren súbdits de l'imperi turc.

Abans de la confrontació entre jueus i palestins, hi ha uns anys de convivència.

Haurien de poder continuar convivint! No hi ha més remei. Que els palestins no tinguin un estat és moralment insuportable. Hi ha tres problemes que s'han de resoldre de manera imminent. El primer és el de la capitalitat: Jerusalem és una ciutat opressiva, disputada per tots, font de conflicte des de fa segles. A la basílica del Sant Sepulcre he vist com es pegaven frares de diverses branques del cristianisme perquè no respectaven els torns horaris assignats. Un altre dels problemes que s'han de solucionar és el de la tornada dels refugiats. Per arribar a un acord, les dues parts, israelians i palestins, hauran de cedir.

Dispara, jo ja estic mort recorre més d'un segle d'història.

Ho faig donant la veu a la gent del carrer. No volia escriure una novel·la política ni històrica, sinó un llibre sobre com el poble pateix les decisions dels governants.

De vegades, però, l'escriptor no es pot estar de donar el seu propi punt de vista.

Si hi ha una crítica a la novel·la és a la religió com a factor que porta a un enfrontament. En comptes de ser un element positiu i espiritual, acaba desencadenant la mort d'altres persones. Les veritats absolutes porten a les tragèdies. Quan tenia vint anys jo tenia moltes certeses, i amb el temps les he anat perdent.

Hi ha una voluntat de conciliació, per tant?

La generositat i la racionalitat és l'única manera de solucionar les coses. Hem d'asseure'ns amb els nostres arguments i el nostre patiment i escoltar l'altre. Intentar entendre'l. Posar-se al seu lloc.