'Júlia ist' llums i ombres d'un Erasmus a Berlín

Barcelona"No vull tornar”, li confessa la Júlia a la seva amiga Fanny. Són a una rave amb els amics, l’estiu per fi ha arribat a Berlín i l’MDMA comença a fer efecte. Per què hauria de tornar a Barcelona, on ja sap què l’espera? L’escena pot semblar idíl·lica, però amaga un any amb tantes llums com ombres, tantes nits de festa com dies de soledat. Un Erasmus a Berlín que a la Júlia li ha posat un mirall al davant on s’ha mirat i ha descobert que no s’agrada.

El Festival D’A de Barcelona projecta aquest dilluns Julia ist, el debut com a directora d’Elena Martín. Serà l’estrena a Catalunya del film després del seu pas triomfal pel Festival de Màlaga, on va guanyar el premi a la millor pel·lícula i millor direcció de la secció paral·lela Zonazine. La presentació tindrà un cert aire de déjà vu: el D’A ja va ser l’escenari on fa dos anys molts van descobrir Martín com a protagonista de Les amigues de l’Àgata, el treball de final de carrera de quatre alumnes d’audiovisuals de la Pompeu Fabra que venia de guanyar el premi Indie del Festival Abycine i va acabar conquerint el públic del D’A i estrenant-se comercialment. Un petit èxit que va obrir la porta perquè Martín i tres companys de la Pompeu Fabra -María Castellví, Marta Cruañas i Pol Rebaque- es plantegessin tirar endavant el seu propi projecte de llargmetratge.

La inspiració neix de l’experiència que els quatre van tenir en els seus respectius Erasmus, però prenent com a model el de Martín a Berlín. “Jo vaig marxar una mica per viure una experiència nova, per la part lúdica -recorda Martín-. Tenia una relació amorosa, però alhora volia marxar sola. Però un cop allà, van passar una sèrie de coses que van fer que acabés decebuda de mi mateixa i m’adonés que no era tan forta ni madura com em pensava”. Martín descriu l’Erasmus com “una època dura”, un sentiment que la feia sentir-se culpable: “Tenia dues beques i certa tranquil·litat econòmica, col·laborava amb el blog Europa del canal 33, estava ocupada amb els estudis i fins i tot tenia dos bons amics a Berlín. No tenia cap motiu extern per queixar-me. Però internament em sentia malament, poc útil, poc intel·ligent”.

Una generació sobreprotegida

Martín situa els motius de la seva decepció durant l’Erasmus en una imatge idealitzada de la seva capacitat per enfrontar-se als problemes de la vida. “Els nostres pares van tenir una vida més difícil, però es van guanyar bé la vida i ens han educat amb missatges massa optimistes -reflexiona-. Ens han dit que som especials, que podem fer el que ens proposem... I sentim que ens podem menjar el món, però després el món és una altra cosa. I hem d’aprendre a acceptar les crisis amb un cert relativisme”.

Júlia ist acaba sense oferir respostes ni lliçons, amb el personatge més perdut que al principi. El productor Sergi Moreno, que es va incorporar a la pel·lícula durant la postproducció, se’n feia creus perquè la Júlia no aprenia res en tota la pel·lícula. Però Martín i els seus companys van fer-li veure que aquella era precisament la qüestió. “La Júlia s’adona que no té les coses clares ni les tindrà en molt temps -apunta Martín-. I això és molt alliberador. La vida no t’ha de posar al teu lloc, perquè no n’hi ha cap, de lloc. La Júlia ha d’acceptar que viurà en un merder constant. Les preguntes ja les anirà responent, però amb la calma”.