Juli Garreta: tota una descoberta

Roger Padullés i Francisco Poyato

L'Auditori, 7 d'abril del 2021

Fa uns mesos rebíem una alegria en forma de disc: Records i somnis, la integral de cançons de Juli Garreta (1875-1925), el compositor de Sant Feliu de Guíxols conegut sobretot per la seva faceta sardanística però de qui, gràcies a Ficta Edicions, s’han recuperat aquesta vintena de peces per a veu i piano. Sembla que n’hi ha més, però de moment el que s’ha recuperat és el que permet constatar la saviesa del músic empordanès en matèria liederística.

El tenor Roger Padullés i el pianista Francisco Poyato han sigut els artistes encarregats de materialitzar unes peces amb pocs alts i baixos qualitatius entre elles, i sustentades amb textos de Verdaguer, Víctor Català (Caterina Albert) o Apel·les Mestres, entre d’altres. I els excel·lents resultats percebuts durant l’audició del disc s’han repetit, i amb escreix, amb la interpretació en directe d’aquelles peces. Padullés i Poyato garanteixen la tradició interpretativa d’aquest patrimoni musical català que, per sort, altres artistes de la mateixa generació asseguren amb recitals i gravacions desacomplexades i amb la voluntat d’oferir productes d’alta qualitat.

Padullés és un tenor segur, de tècnica immaculada i que sempre exhibeix una mesurada i ben estudiada expressivitat, forjada i cisellada amb els anys i que està en un estat de plenitud i de maduresa envejables. Contingut quan cal, expansiu quan toca, les seves són sempre interpretacions segures, gràcies a una veu fresca i que se sent molt còmoda en un registre central generós en volum i projecció i que no fa lletjos a fragments escrits sobre la sempre delicada zona del passatge. Per la seva banda, Poyato ofereix sempre lliçons d’estil davant del piano, respirant sempre amb el cantant i amorosint el llenguatge transparent de Garreta. Una entesa, la de cantant i pianista, que fa goig i que transmet seguretat i comoditat en aquest repertori.

Recitals i propostes així valen molt la pena. I necessiten el suport institucional que toca. El país ho necessita. Els artistes ho necessiten. Els melòmans ho necessitem. Ni que sigui per exorcitzar la pandèmia de l’autoodi en matèria cultural i musical.