Judit Neddermann: “Sento que hi ha un espai que puc ocupar”

BarcelonaJudit Neddermann tanca el Barnasants amb un concert a la sala 2 de L’Auditori diumenge a les 19.30 h. L’actuació, inclosa en la gira de Nua (Satélite K, 2018), arriba quan s’acaba de publicar #Eldisco, el disc d’Alejandro Sanz que inclou una cançó en què col·labora Neddermann.

Com va arribar Alejandro Sanz a la teva música?

A través de Guiomar Roglán, una periodista que és molt amiga d’ell. Jo no la coneixia. Es veu que escoltava Spotify i jo li vaig saltar com a suggeriment aleatori. I va enviar per WhatsApp uns vídeos amb cançons meves a l’Alejandro, que després em va demanar si m’agradaria fer una cançó amb ell. L’hi agraeixo molt perquè veient les altres col·laboracions que té al disc, jo al·lucinava: Camila Cabello, Nicky Jam i Residente són artistes amb milions de seguidors a tot el món.

No només et va convidar a cantar, sinó també a compartir autoria i a cantar en català.

Sí, i això va sortir d’ell, totalment. Em va dir que tinc una manera de cantar en català que no l’havia sentit abans, que li recordava el portuguès del Brasil i que li semblava molt musical. Això és el que el va inspirar a proposar-me que la cançó fos així, bilingüe. I quina sort!

Ara que fa un any de la publicació de Nua, ¿has assolit la consolidació artística que buscaves?

Com a artista, per a mi Nua ha sigut un abans i un després. Tenia ganes de consolidar-me a escala catalana, i començava a pensar en Espanya i la resta del món. He fet alguns intents d’anar a tocar fora de Catalunya però, esclar, de cop i volta em truca l’Alejandro, em truquen dels Goya i tot agafa una altra dimensió. Sento que hi ha un espai que puc ocupar i que no ocupo ara mateix.

Com et pot condicionar artísticament aquest espai?

Ara m’estic plantejant si cantar en castellà una mica més. M’ha agradat sempre combinar català, castellà i portuguès, però els discos són gairebé tots en català, una pinzellada en portuguès i un parell de peces en castellà. Jorge Drexler em va dir que sobretot no deixés de cantar en català, i també que he d’anar a Sud-amèrica ben aviat, perquè és un lloc que m’espera amb els braços oberts. Però encara no he pres cap decisió. En tot cas, abans del que pugui ser un hipotètic quart disc, amb la meva germana preparo un disc de Nadal, amb nadales d’aquí.

Què va passar als Goya, en aquella actuació tan accidentada amb Amaia, Rozaléz i Manu Guix?

L’Amaia és una crac perquè va salvar el pitjor moment que he viscut dalt d’un escenari. Per un cantó hi havia una claqueta; per un altre, un acompanyament gravat i, a més, la música en directe. Els tècnics havien d’enviar-li la claqueta al Manu Guix perquè ell sabés exactament quan començar. Què va passar? Que els tècnics no li van enviar la claqueta, però sí que van disparar l’acompanyament. El Manu estava esperant que li enviessin la claqueta i de cop va entrar l’acompanyament, però no quan tocava, que era molt més endavant, quan en teoria ja hauria d’estar cantant jo. L’acompanyament va començar a sonar i s’havien saltat tota la part anterior de l’Amaia, que era a piano i veu amb el Manu. Jo estava intentant calcular per on anava l’acompanyament i posar-me a cantar la meva part, i aleshores l’Amaia va dir que havíem tingut un problema i que havíem de tornar a començar. I vaig pensar: “Molt bé. Esclar que sí”. A mi ni m’havia passat pel cap, perquè sentia tanta pressió... I ella, en canvi, supertranquil·la.