Judit Neddermann: "Estic farta d'haver d'aguantar segons quins homes que ocupen tot l'espai i l'utilitzen per jutjar i menysprear"

BarcelonaEl 2020 havia de ser un any especial per a Judit Neddermann (Vilassar de Mar, 1991). Esperonada per Alejandro Sanz, havia decidit compondre en castellà i tot estava a punt perquè Universal publiqués el disc Aire al juny. La pandèmia, esclar, va ajornar tots els plans. Finalment, l'àlbum surt a la venda aquest divendres. La presentació en directe serà el 26 de març al Festival Strenes de Girona (Auditori) i el 27 al GuitarBCN (Sala Barts).

¿L'ajornament ha afectat el contingut del disc?

— No l’ha alterat ni una mica. El vaig acabar el febrer del 2020 i des de llavors que està preparadíssim. No hi he modificat res. De fet, l’he escoltat molt poc per no replantejar-me les coses, i encara em representa. És un disc molt tranquil i despullat.

La naturalesa més acústica del disc també pot anar molt bé per als directes, perquè permet un format reduït.

— Sí, tot i que això no ho havia pensat. Sempre faig els discos pensant les produccions com una carta als Reis, mirant què demana cada cançó, però en aquest disc la producció de l’Arnau Figueres [germà del guitarrista Pau Figueres] ha sigut molt despullada; teníem la sensació que els temes no necessitaven gaire més. I és veritat que això em facilita molt la posada en escena. Tant si toco sola, a duet o amb trio, qui s’hagi escoltat molt el disc no hi trobarà a faltar tants elements.

Com és la Judit Neddermann d’Aire?

Doncs és una Judit molt reflexiva, molt conscient i molt emocionada. El disc és com un viatge interior molt profund. Em despullo emocionalment d’una manera que quan escolto el disc em continua tocant perquè recordo per què ha nascut cada cançó, i cada cançó té sentiments forts associats. Quan l’escolto ho revisc i hi veig les llavors: moments o persones que m’han marcat molt. Això ja acostuma a ser així en la música que faig, però potser aquest disc il·lustra una època concreta en la qual sentia que havia de fer canvis importants. Va ser això, anar molt endins, empoderar-me, sentir el suport de les dones de la meva vida i tirar endavant.

El disc anterior, Nua, ja era un exercici emocional similar.

— Sí, estic veient que és una recerca infinita. El tercer disc el sentia molt despullat i per això el vaig titular Nua, perquè em sentia molt a cor obert, però és que en aquest encara més. Crec que és la manera que tinc de fer música. Se m’acabaran els títols que expressin això.

Hi ha tres o quatre cançons que representen aquest impacte emocional i l’empoderament que comentaves. Una és Borro mi nombre.

— Aquesta cançó il·lustra una relació a la qual no se sap posar límit: quan et comences a relacionar amb algú que es menja el teu espai i no ets capaç de posar-hi fre i de cop et sents invadit i no saps com sortir-ne. Això pot portar a malbaratar la relació o que la relació tingui menys qualitat: primer, perquè no és d’igual a igual; i, segon, perquè no s’està expressant sincerament què passa. És una cançó que proposa mirar endins, observar què passa, endreçar-ho i, sobretot, agafar espai per poder iniciar la relació des d’un altre lloc. A vegades, a mi m’ha passat i me’n penedeixo, hi ha relacions que s’acaben i prou, que talles i talles tant que les persones deixen de formar part de la teva vida; a vegades està bé que sigui així, però no sempre ha de ser així; també es pot trencar la relació i reconstruir-la d’una altra manera.

¿Aquesta cançó desmenteix el que expresses a No me quiero enamorar?

— No, perquè la relació de Borro mi nombre no és romàntica. És una relació afectiva però no implica projecte i tot això.

A Vete parles del carisma que la gent es creu encara que sigui mentida... Que hi remenes aquí?

— Això és una cosa que em molesta i que m’afecta. Hi ha persones que es dediquen a escampar la seva versió a qualsevol preu. D'acord que tothom té dret a expressar-se i a justificar-se si cal, però en aquest cas concret em molestava molt que l’altra part anés explicant la seva versió sabent que el que estava dient estava totalment mal entès i que em deixava a mi en una situació que... Bé, no diria que sigui una cançó de venjança, però sí de dir: "Eh, jo també tinc dret a expressar-me en aquest sentit i vull deixar clar que també ho he passat malament, que he tingut els meus motius per fer tot el que he hagut de fer, etc." Però el que més m’agrada de la cançó és el consell que dono a qualsevol dona, perquè a mi també me l’han donat i m’ha anat molt bé, i és una cosa que entre dones ens hem de repetir constantment: "Si no et sents prou completa pels missatges que et dona la persona amb qui ets, doncs fora".

Hi ha una altra cançó, Vicio, que té diverses interpretacions.

— Sé que se’n podrien fer moltes lectures, però tornem a les relacions afectives. Per a mi és una cançó que remet directament al mansplaining, a com hem d’aguantar que un home estigui allà ocupant tot l’espai i a sobre amb aquesta falsa autoritat moral que agafen alguns homes quan es posen a jutjar tothom. Això em posa molt nerviosa. És una cançó de dir "prou", perquè aguantar-ho i a més jutjar constantment no et fa més fort, tot al contrari. Els judicis constants, aquest dir què està bé i què està malament, em posen nerviosa perquè a mi m’agrada conversar i compartir. Volia transmetre que farta que estic d'aguantar segons quins homes que ocupen tot l'espai i l'utilitzen per jutjar i menysprear. Volia convidar al diàleg, perquè tothom té el seu espai i no el practiquem gaire.

Com ha sigut el procés de compondre en castellà?

— Molt orgànic. He anat igual de fluida, i potser més. Recordo que l’Alejandro Sanz em va preguntar si havia compost en castellà, li vaig dir que no i em va dir que ho provés. D’això fa molt de temps. La primera cançó que em va sortir va ser Borro mi nombre, i vaig sentir com si premés un botonet d’activar, i vaig veure que m’era igual de senzill que en català; de fet, em sortien coses més directes. Crec que les emprenyades em van sortir més fàcil en aquest disc, no sé si pel moment o també per la llengua, perquè el castellà és més directe. A l’única lletra en català, Jo et canto a tu, que està dedicada a la meva mare, potser hi dono més voltes perquè el català em dona aquesta cosa com si fos un vol de papallona, ara cap aquí, ara cap allà, i per dir una cosa potser m’hi estic més estona, però perquè m’agrada molt disfrutar la llengua. En canvi el castellà, potser perquè no tinc més recursos que els que tinc, és com, pam, dic això i punt. Però musicalment també m’ha inspirat, les melodies potser són més senzilles i el disc ens ha quedat més despullat. Crec que l'ha condicionat una mica. El que m’ha aportat de nou ha sigut això, trobar-me que havia fet moltes cançons en castellà, que el disc seria amb més castellà que els anteriors, i el vertigen de com es rebrà aquí a Catalunya i què passarà a fora. Tot això són incògnites que ja veurem com van. D’aquí també va sortir la cançó Canta [la que canta en unes quantes llengües], perquè tant de bo sempre pugui cantar en l’idioma que vulgui, català, castellà, portuguès. Evidentment que m’estimo molt el català i hi continuaré cantant, però aquest projecte concret és més en castellà i no passa res, vull tenir aquesta sensació de llibertat i aquest espai.

¿Has trobat llibertat artística en aquest nou model industrial, publicant el disc amb Universal i Música Global?

— Sí, moltíssima. He fet el disc amb la mateixa llibertat que els altres i això m’ha fet sentir molt afortunada perquè l’estructura no m’ha condicionat en cap sentit. Al revés. També és veritat que va ser un procés en què l’Alejandro em va anar acompanyant. A la discogràfica els vaig ensenyar el que havia fet i els va encantar. En cap moment em van dir que els enviés res abans per veure si era el que volien. Vaig sentir que m’havien seguit com a artista i que els interessava el que fos que pogués fer.

¿Sílvia Pérez Cruz, que també és a Universal, és un referent teu per la manera com porta la carrera musical?

— Sí, a mi qualsevol artista que noti que està fent el que el representa és una inspiració. I la Sílvia per a mi sempre ha sigut una inspiració. Fa molts anys que la segueixo i veig que realment publica el que ella sent i que no es guia per les modes de la indústria musical del moment, perquè si no estaríem tots fent reggaeton. Quan veig artistes que creen lliurement i que publiquen el seu art sense caure en els cànons del moment, em dona molta esperança. I quan vaig parlar amb ells vaig veure que jo tenia absoluta llibertat i em vaig sentir molt afortunada.

S'estrena a la Biblioteca de Catalunya l'adaptació teatral de la novel·la Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà. N'has fet la música. Com ha sigut l'experiència?

— N'he fet la música, però no participo en les funcions. Ja van agafar actors que poguessin tocar algun instrument. Vaig començar a fer la música a partir de la novel·la i de la primera versió de la dramatúrgia, amb idees concretes per a personatges o situacions, i a partir d’aquí vam fer un stage i després vam començar a assajar. I amb l’Amaia Miranda, que és la guitarrista i ha sigut de molta ajuda, hem anat veient com aquests fragments de música es podien anar transformant depenent del moment per ajudar a entendre la història, com a les bandes sonores de les pel·lícules. És la primera vegada que faig música per a teatre i per a mi era molt nou, però ha sigut fascinant. A més, va venir l’altre dia la Irene Solà a veure'n un assaig i li va agradar molt. Això ens va donar molta energia.

Coneixies la Irene Solà personalment?

— No. Havia vist entrevistes seves perquè m’interessava molt, i perquè molta gent m’havia dit que ens assemblàvem. Em va encantar el llibre, em va encantar ella, i ara estic pendent de llegir Els dics, que és la novel·la que va publicar abans de Canto jo i la muntanya balla. L’altre dia la vaig conèixer personalment i va ser molt maco. El Guillem Albà feia broma dient que érem germanes.

Qui et va contactar per fer-ne la música?

— El Guillem Albà. Em va dir: "Tinc això al cap. Estava llegint el llibre i escoltant el teu disc i he pensat que tu n'has de fer la música". Li vaig dir que no havia fet mai música per a teatre i em va contestar: "És igual, ho faràs molt bé". La veritat és que han confiat molt en mi i n'estic molt contenta. M’ha encantat. Espero fer-ho més

També t’has estrenat a la ràdio amb una secció de versions al programa Via lliure de RAC1.

— M’hi he implicat al màxim, cada setmana pensant arranjaments i buscant informació perquè la secció sigui didàctica. Estic aprenent molt i també m’ha fet veure què és aporto a cada versió.

Arran del cas de Pablo Hasél, ¿et preocupa que hi hagi persones que puguin ser condemnades a presó pel que diuen a les cançons?

— És preocupant. Si hi ha artistes a la presó és un termòmetre que alguna cosa no funciona. La notícia que hi ha un artista a la presó és terrible, i evidentment que m’agradaria sentir que tothom té llibertat d’expressió.