Judit Carrera: "El CCCB ha d'oferir eines davant dels temps d'incertesa radical que vivim"

BarcelonaFa un mes que la politòloga Judit Carrera va rellevar Vicenç Villatoro a la direcció del CCCB. Carrera fa 15 anys que és a la casa, al capdavant de l’àrea de debats i educació, i assumeix la direcció d’un centre amb 80 treballadors i un pressupost de 10,5 milions.

Per què es va presentar al concurs per dirigir el CCCB?

Per la passió que tinc per aquesta institució: em crec l’esperit amb el qual es va fundar. Perquè hi havia ganes d’un relleu generacional, per un impuls feminista i per no quedar-me eternitzada al mateix lloc.

Representa dues fites: després de 25 anys, és la primera direcció escollida per concurs i la primera dona directora. Li afegeix pressió?

Que sigui notícia que sigui dona és la demostració que estem en una situació anòmala, i per això mantindré el compromís amb la paritat a les programacions. A més de ser dona, m’agradaria fer un bon programa. I el concurs és positiu per a la democratització de les institucions públiques i per garantir que es mantingui la independència del CCCB.

Ve amb ànim renovador però alhora representa la continuïtat.

Soc un pont entre el passat i el futur. Tinc l’orgull d’haver format part de l’equip fundacional del centre i també un compromís absolut per renovar el llegat i adequar-lo al nou context cultural català i internacional. El CCCB ha garantit sempre la seva autonomia i llibertat de programació. I ha de continuar així.

El model ha de canviar?

Alguns aspectes s’han de repensar. El CCCB té molt de valor perquè està basat en l’intangible: la interpretació del present i la imaginació del futur. Segueix sent un model vàlid. Però és veritat que el context no hi té res a veure. A mitjans dels 90 havien caigut el Mur de Berlín i el règim de l’apartheid, queia el comunisme, s’iniciava la globalització, eren anys olímpics, d’orgull de ciutat i de país, s’estava implantant el mapa d’equipaments culturals públics... Era un món de certeses i optimisme. Avui el món és més hostil: la democràcia està en crisi, hem vist la cara fosca de la globalització i d’internet, sortim de la crisi financera, hi ha una incomoditat sobre què vol dir viure a Barcelona, el mapa cultural està més atomitzat i descentralitzat...

Què ha de fer el CCCB per tornar a ser un estímul, un revulsiu?

Ha d’oferir eines davant d’aquesta incertesa radical. La cultura ha patit molt els últims anys i segueix estant en una situació delicada, però veig senyals de revitalització. Hi ha més interès per les activitats culturals, més públic i un retorn a trobar-se presencialment. Cada setmana tenim conferències amb 500 o 700 persones. És bastant inèdit. Denota ganes de mobilitzar-se, d’entendre el que està passant. Al CCCB ve molta gent jove, gent que no l’havia trepitjat, els fills de les migracions.

Quins debats vol plantejar?

El CCCB ha d’oferir una nova mirada il·lustrada. A partir de l’humanisme clàssic, incorporarem les noves revolucions amb quatre àmbits temàtics. Un, la paraula: m’agradaria convertir el CCCB en el centre de pensament i literari de referència del sud d’Europa. Dos, la ciutat entesa en sentit ampli. Tres, la revolució tecnològica i el progrés científic. I quatre, el cos: gènere, feminisme, raça; el cos com a espai polític és una de les grans lliçons del feminisme.

Quins formats prioritzarà?

Vull potenciar el llenguatge multidisciplinari. El coneixement no es pot compartimentar, i la intersecció de llenguatges, formats i disciplines és clau. Som un centre de tesi, i en funció del tema abordarem la manera més adequada, sempre des de la multiplicitat de llenguatges: artístic, fotogràfic, científic, cinematogràfic, filosòfic... La gran aportació del CCCB és que diferents públics es trobin. També vull reforçar la presencialitat. Hi ha un cansament de la pantalla. I les exposicions tenen més sentit que mai: la gent vol viure una experiència, si pot ser col·lectiva. Les exposicions s’han de transformar, no ser cronològiques ni enciclopèdiques, sinó més immersives. Meravellar-se per un quadre o una foto segueix tenint valor. El CCCB ha de ser un espai de foment del pensament crític i la llibertat, però també un lloc per a l’emoció.

Projectes concrets?

Vull bastir ponts més explícits i creatius amb el món educatiu, la qual cosa també ens arrelarà al territori. Vull que el CCCB jugui a la primera divisió internacional: exportar el que es fa aquí i participar en els debats mundials. A vegades s’entén com a elitista o desconnectat del món d’aquí. I per a mi és el contrari.

Seguirà aixoplugant festivals?

Això ho hem de repensar amb profunditat. Ha canviat molt la forma de produir i consumir cultura. Ara ja no cal un festival, hi ha altres espais paraigua. Però serà prioritari potenciar la nostra obertura, construir ponts amb artistes, creadors, cineastes... Crearé un departament de mediació per donar veu a nous col·lectius, nous públics i noves generacions. Obrir el centre també vol dir fer més porosos aquests murs, cooperar amb altres agents i espais públics. El CCCB té una ambició d’institució de país. Ens agradaria que la Generalitat s’afegís als òrgans de govern... Dit això, tenim 18.000 metres quadrats per omplir.

El CCCB necessita una sacsejada?

Per ara hi ha dues places vacants: cap d’exposicions i cap de debats. Aquestes incorporacions seran el més immediat. Es convocaran concursos per a les dues places i a l’àrea de mediació s’hi sumaran els programes educatius. Vindrà gent nova i ens anirà bé, però alhora crec que l’equip del CCCB és extraordinari i compromès.

Com participarà el centre en el debat polític?

Vivim moments excepcionals i el CCCB se n’ha de fer ressò i ha de donar claus interpretatives des d’una mirada cultural. Aspirem a ser un centre plural on tothom se senti representat. I el nostre compromís amb els principis democràtics i la llibertat d’expressió són ferms i incontestables.

¿Hauria fet l’exposició dels presos polítics?

L’hauria fet, però no idèntica a com s’havia fet a Arco. Amb més context. La situació dels presos polítics és un senyal inequívoc de la crisi democràtica que patim.