Juanjo Giménez: “Em sento més còmode fent cinema sense la parafernàlia i la pressió dels llargs”

BarcelonaDies després de l’anunci de la nominació a l’Oscar de Timecode, Juanjo Giménez (Barcelona, 1963) continua atrafegat atenent les peticions de mitjans que el reclamen. Sorprenen la seva calma i serenor. Giménez, que avui també podria guanyar un Gaudí, té les estrelles a l’abast, però no està disposat a deixar de tocar de peus a terra.

Ets sobretot un director de curts. Què t’agrada tant del format?

El curt escau més a la meva manera d’entendre el cinema. Les idees que tinc solen ser de curts i, de retruc, són més fàcils de finançar i produir que un llarg. I més enllà de Timecode, a més, els curts m’han funcionat sempre millor que els llargs.

No es qüestiona mai si un autor de contes és un escriptor, però de vegades sembla que si no fas llargs no ets un cineasta de ple dret.

És una batalla perduda. Mira les llistes del millor de l’any, ningú s’enrecorda mai dels curts. Però això té una part positiva. Com molts altres directors de curts, jo em sento més còmode fent cinema sense la parafernàlia i la pressió dels llargs. De vegades, ser un outsider et pot ajudar a fer cinema d’una manera més pura. El cinema va començar amb curts. I el primer que va fer Buñuel va ser un curt, Un chien andalou.

Vas estudiar en una escola de cinema (CECC), vas rodar alguns curts que es van moure i vas fer un llarg que no va funcionar. Molta gent ho hauria deixat estar, però tu no.

Perquè també tinc una carrera com a productor. Ja fa vint anys que vaig muntar la productora i no he parat de treballar mai. És cert que el meu primer llarg no va ser precisament un èxit de taquilla i em va costar molts anys tornar a aixecar un llarg, però en aquest temps vaig produir una pel·lícula, La casa de mi abuela, d’Adán Aliaga, que va ser una revolució i va guanyar desenes de premis importants. Vam estar a punt d’entrar als Oscars i tot! I això em va permetre seguir endavant i continuar fent cinema.

¿Has pogut viure del cinema o ho has hagut de compaginar?

Puntualment he pogut viure només del cinema. El que passa és que jo tinc una carrera paral·lela d’economista i informàtic i en alguns moments també he treballat d’això. Però, en els últims vint anys, la meva dedicació principal ha sigut el cinema.

El món del cinema és un món ple d’estrelles i d’ego, però a tu tothom et defineix com un pencaire.

No soc ningú especial. Soc com molta gent del meu voltant, que porta temps fent coses però, fins ara, sempre lluny dels focus. Per a mi, és un èxit simplement continuar fent cinema. He compartit escola i carrera amb gent que té molt més talent que jo i que han hagut d’abandonar el cinema. El que m’està passant ara és excepcional, però a mi ja m’omplia anar fent pel·lícules de manera més o menys continuada, tant produint com dirigint i fins i tot fent postproducció, que m’agrada molt.

Timecode és un projecte que vas fer amb una escola de Reus. Quan t’adones que no és un curt més, que té alguna cosa d’especial?

A la projecció a Canes. Era el primer contacte amb el públic, en una sala amb més de 3.000 persones i la resposta va ser sorprenent. Vam rebre l’ovació més gran de tots els curts d’aquella sessió! Sabíem que això no ens garantia cap premi, perquè el jurat acostuma a anar per una altra banda, però ja vam veure que aquella reacció no era normal.

Timecode et canviarà la vida?

Jo m’ho intento prendre amb certa distància. A Canes vaig estar parlant amb Simón Mesa, un noi colombià que va guanyar la Palma d’Or [amb el curt Leidi ]. A Colòmbia el van rebre com un heroi nacional i ell va estar molt de temps intentant pair-ho, aclaparat per la pressió i les expectatives. Crec que això no em passarà, potser perquè no soc un nouvingut i ja les he vist de tots els colors. El que sí que és evident és que guanyar la Palma d’Or o estar nominat als Oscars no em perjudicarà i el següent projecte serà més fàcil d’aixecar.

Quan vas recollir la Palma d’Or et vas recordar de Buñuel, que la va guanyar amb Viridiana. Si guanyes l’Oscar et recordaràs de Garci?

[Riu.] No se m’havia passat pel cap. El respecto molt com a persona i vaig aprendre molt amb el seu programa, tot i que el seu cinema no és el que més m’atreu. La veritat és que encara no he pensat què diré. He intentat mantenir-me al marge de travesses i prediccions, tot i que és difícil, perquè estic tot el dia amb això. Ja ho veurem, falta molt per a la gala i encara hi ha temps per pensar.

Almenys no et perdràs cap partit del Barça per anar als Oscars. ¿És cert que a la gala de Canes escoltaves la final de Copa del Barça-Sevilla amb auriculars?

Sí, però una vegada van començar a repartir premis ja vaig estar pel que havia d’estar. Soc molt culer i m’agrada molt el futbol. De fet, la meva carrera com a cineasta té molt a veure amb el futbol, ja que he fet tres curtmetratges de temàtica futbolera, que fins ara eren els que més èxits m’havien portat. És curiós, però no hi ha una filmografia potent sobre futbol. I és especialment lamentable al nostre país, on som tan aficionats al futbol.

Per cert, què ha de fer la gent per veure el teu curt?

Està disponible a Filmin per 95 cèntims. Més fàcil impossible.