Juan Marsé: “Estic fins als nassos de la classe política”

BarcelonaDesprés d’un temps delicat de salut, Juan Marsé ens rep al seu domicili barcelonès en obres. “Estic com la casa, fet un desastre, i també com el país, que està fet una ruïna”. L’activitat literària, però, segueix ferma, com demostra la nova novel·la, Esa puta tan distinguida (Lumen), així com també la lucidesa i l’esperit combatiu. Al petit, fosc i atapeït estudi del premi Cervantes conflueixen llibres, fotos (Ava Gardner, Marlene Dietrich, Rita Hayworth…) i joguines antigues. I una cita del poeta Ezra Pound en un paperet enganxat en una lleixa: “ El esmero es la única convicción moral del escritor ”.

Amb freqüència s’ha posat la seva obra com a exemple del tòpic que la veritable pàtria d’un escriptor és la seva infantesa. Hi està d’acord?

La infantesa pesa molt en un escriptor, però un, o almenys jo, no treballa a partir de records sinó que aquests troben la manera d’impregnar un material de ficció. No en tinc prou amb la realitat, sóc un fanàtic de la ficció, per això en la meva última novel·la arribo a dir que és a la part inventada, on se m’ha de buscar.

Les seves primeres temptatives literàries tenen lloc als 15 anys. ¿L’impuls va venir a través dels llibres d’aventures de Verne i Salgari o de les pel·lícules?

Per igual. Llegia molt però de manera desordenada i, sobretot, col·leccions barates de quiosc. També em tornaven boig els tebeos. Tenia la sort que el meu pare treballava als serveis municipals de neteja i desratització i moltes sales em deixaven entrar de franc als cinemes. De més gran no vaig poder anar a la universitat i vaig continuar amb una formació autodidacta, de la qual em va agradar presumir una temporada, si bé ara no tinc tan clar que sigui motiu d’orgull. El fet de no tenir accés als clàssics en el seu moment va fer que, entre una literatura més intel·lectualitzada, posem la de Joyce, i una de més vital, posem la de Dickens, em decantés per la segona. La literatura que m’agrada no té tant a veure amb les idees com amb la narrativitat pura, el conte, la imaginació… “No serveix de res llegir una novel·la si no és amb la medul·la”, va dir Nabokov. I jo gaudeixo dels llibres que provoquen aquest calfred als omòplats.

No he llegit cap declaració seva en la qual digui que el fet de ser fill adoptiu i veure’s obligat a treballar amb 13 anys li suposés cap trauma.

En absolut! Quan em van treure del col·legi estava cantant d’alegria. Va ser després, sobretot arran d’entrar en contacte amb els savis de Seix Barral, tots amb carreres de dret o filologia, que em vaig parar a pensar que potser m’havia faltat sort a la vida, però també em va passar.

¿El fet de provenir d’ambients socials diferents no va provocar cap conflicte entre els savis i vostè?

Els vaig obrir els ulls a la realitat obrera. Tots eren molt progres i d’esquerres i es pensaven que els obrers estaven a punt d’aixecar-se contra el règim, que no volien el cotxe i el rellotge del burgès. Jo, que portava tretze anys treballant amb trenta operaris en una joieria i que, per tant, els coneixia de veritat, els deia que no podien estar més equivocats. També vaig desencantar els exiliats espanyols a París, que es movien en els mateixos cercles que Jorge Semprún i que, a principis dels 60, estaven convençuts que el franquisme es moria. D’altra banda, Carlos Barral i Josep Maria Castellet esperaven de mi la gran novel·la obrera, i amb Últimas tardes con Teresa els vaig sorprendre amb un xarnego que no vol fer la revolució sinó ascendir socialment.

Aquella Barcelona literària dels 60, la de la Gauche Divine i el Bocaccio, de molt compromís polític i molta festa, ¿s’ha mitificat?

Molt. Això de la Gauche Divine és una entelèquia. Ens divertíem i sortíem igual que fan els joves d’ara. L’obertura del règim va fer que es produïssin unes expectatives de futur estimulants, això sí. Guiat pel Jaime Gil de Biedma, jo vaig saber separar la vida literària de la literatura. Qui no ho va fer ho va pagar car.

Es compleixen cinquanta anys de la publicació d’ Últimas tardes con Teresa. Quins són els records més inesborrables que en guarda?

El llibre va néixer arran de les classes de conversa en espanyol que donava a un grup d’estudiants francesos a París. Un dia els vaig parlar del meu barri, el Carmel, del Barri Xino, de gent pintoresca, de xarnegos… i vaig notar com els fascinava, de manera que el següent cop vaig començar a exagerar i inventar. Vaig tenir clar que si volia escriure la novel·la havia de tornar a casa. A París m’era impossible concentrar-me. De cop em vaig veure vivint amb els meus pares -tenia 30 anys i estava solter-, sense ingressos i tancat tot el dia treballant. Per sort, la meva mare va confiar en mi.

Des del Pijoaparte, sempre ha mostrat interès per la figura del marginal, el desclassat, el calavera…

El Pijoaparte està molt vinculat amb la meva admiració per un personatge clau de la novel·la francesa del XIX: el jove de províncies que sense mitjans per fer fortuna intenta prosperar entre les classes benestants, el Rastignac de Balzac, el Moreau de Flaubert, el Sorel de Stendhal. De la resta, alguns són inventats i d’altres es basen en gent amb qui em creuava.

El sentit de l’humor i el rebuig del que cèlebrement va qualificar com a “prosa sonajero ” han sigut dos pilars del seu taller literari.

L’humor, traduïble per ironia o sarcasme, és bàsic. No m’agrada gens posar-me seriós o transcendent, rebutjo qualsevol plantejament grandiloqüent. El meu propòsit és tan senzill com explicar una bona història i fer-ho bé. M’agrada l’escriptura invisible. Quan m’he de parar a dir “que ben escrit que està això”, tot i ser un elogi, alguna cosa no funciona. El millor és que el lector s’oblidi que hi ha algú explicant-li el relat.

Esa puta tan distinguida aborda ambients (la postguerra, la Transició) i temes clàssics de la seva obra (crim, prostitució, cinema...). És com una suma d’essències amb dosis de nostàlgia i també mala llet.

La tinc tan a prop que em resulta difícil d’analitzar. Sí que puc dir d’on prové: de la visita que em va fer el Jesús Navarro, l’assassí de la prostituta Carmen Broto, després d’haver llegit Si te dicen que caí, una novel·la que es basava en el crim. Estava enrabiat perquè, tot i que vaig voler fer-li entendre que era una ficció, insistia que havia mentit i es va entossudir a explicar-me una fabulació completament forassenyada sobre els motius pels quals la va matar. D’aquí parteix un llibre amb què m’he divertit molt i que, de passada, m’ha servit per venjar-me delspel·liculers.

¿Encara fa mal l’espina clavada de les adaptacions fallides al cinema dels seus llibres?

Quan vaig vendre els drets, esperava que director i productor fessin la pel·lícula apartant-se del text original tant com fos necessari. El que Buñuel va fer amb Galdós sempre m’ha semblat modèlic. Malauradament han estat massa respectuosos amb la meva obra. I després hi ha hagut directors com Vicente Aranda que han carregat les tintes en el tema eròtic sense cap necessitat. Però bé, ja fa temps que em vaig resignar.

La novel·la negra també rep una bona estirada d’orelles a Esa puta …

És que estic fins als nassos de sentir que “reflecteix més bé que ningú les contradiccions de la societat”, bla, bla, bla. Com si haguessin descobert la magnèsia o el sifó! Si ens posem així, els tebeos també, no et fot?

Les ganes i la il·lusió per escriure continuen intactes?

Sí, però una cosa decebedora que he descobert amb els anys és que cada cop has de començar de zero. L’instrumental del llibre anterior no et serveix per al següent. Venint de la joieria, jo pensava en la literatura com en una artesania manual: com més aprenentatge i treball, més domini. Doncs no.

Per les seves declaracions dels últims anys, diria que pensa que a Espanya i Catalunya tenim la pitjor classe política des de la Transició.

Estic fins als nassos de la classe política, la d’aquest país i la de l’altre, perquè ara sembla que ho has d’anar aclarint. No tinc ganes de parlar-ne. Que els donin pel cul a tots.