Barcelona"Sovint penso en els nois desemparats de les meves novel·les. Perquè amb ells i a través d’ells em reconec més viu i autèntic, i no quan em miro al mirall o quan em miren els meus semblants, i veig les despulles d’aquell nen que vaig ser", va escriure Juan Marsé el 13 de maig del 2004. Aleshores l’escriptor, que va morir el juliol de l’any passat, tenia 71 anys, i al llarg d’aquell any va escriure un diari. No va desistir malgrat que sovint deia que no tenia ganes d’explicar res i encara menys si tenia a veure amb ell.
No li agradava la introspecció, i al diari no hi ha confessions però va disparar força dards: era el lloc ideal per no mossegar-se la llengua i donar les respostes que li havien censurat als mitjans de comunicació. Notas para unas memorias que nunca escribiré (Lumen), que traspua una indignació que no no es va esgotar gens ni mica amb el pas del temps, recull el diari però també el contingut de tres petites llibretes de nou per catorze centímetres amb anotacions i sense ordre cronològic que van des de l’any 2006 fins al 2019.
"Aquest diari conté el més íntegre i despietat autoretrat de l’escriptor", diu al pròleg, l’editor i crític literari Ignacio Echevarría, que deixa clar que tot el que recull el volum publicat per Lumen va ser editat i corregit per Marsé en dues ocasions. "Si bé la seva salut ja era molt delicada quan aquest llibre es va projectar, en cap moment es va donar per fet que la seva edició fos pòstuma", escriu Echevarría.
Marsé traspua certa decepció a les tres llibretes –Echevarría està convençut que n’hi ha moltes més en algun calaix– perquè se sentia desplaçat. No deixava d'escriure ni de publicar, rebia premis i homenatges, però tenia la sensació que el seu temps s’havia acabat. "Començo a sentir-me desllegit, desenquadernat i descatalogat", va escriure el 9 d’octubre del 2018. Marsé va convertir Barcelona en un personatge dialèctic de la seva obra literària, en castellà. El creador de personatges tan memorables com el Pijoaparte, l’antiheroi d’Últimas tardes con Teresa, estava bastant fart de ser un escriptor fronterer: "A Catalunya em menystenen per escriure en castellà, i al Reino no em volen perquè soc català", va escriure el 21 de gener del 2004.
Al diari i a les seves anotacions defensava a ultrança la ficció i pràcticament es prenia com una qüestió personal que es debatés el gènere: "Això de l’autoficció em té més que fart. És la paraula de moda dels crítics més incompetents. ¿Fins on hauré de repetir que en la literatura allò versemblant és més valuós que allò real?", va anotar el 12 de gener del 2017.
La culpa dels mals de Catalunya
El cinema era una de les grans aficions de l’escriptor i sovint les referències cinematogràfiques esquitxen els seus apunts, però quan parlava de les adaptacions de les seves pel·lícules ningú en sortia ben parat. De fet, Marsé es va descriure a si mateix com un "Terminator d’adaptacions fraudulentes".
El Procés era una altra de les seves obsessions. El dia després de la manifestació de l’11 de setembre del 2012, una jornada històrica per l’assistència massiva i pel to marcadament independentista, Marsé va reflexionar sobre la Catalunya de la qual parlaven els representants polítics: "La Catalunya que em proposen els polítics catalans, tant de dretes (CiU) com d’esquerres (PSC, ERC, etcètera) no m’agrada. És la Catalunya que no ha sabut o no ha volgut explicar a Espanya que la culpa dels seus mals no la tenen els espanyols sinó els governs incompetents i corruptes del PP i PSOE". La seva aversió pels nacionalismes o els patriotismes aflora sovint als seus escrits: "El nacionalisme radical –tant el d’aquí com el d’allà– confon la cultura amb l’amor a la pàtria. Els nacionalismes esgrimeixen la cultura com si fos una bandera i a mi les banderes me la bufen".
Dards a discreció
Marsé mirava enrere però també al seu voltant. A les llibretes abunden les crítiques sobretot a polítics, cineastes, actors i actrius, artistes, editors, periodistes (sobretot crítics literaris), escriptors... "Mor Carlos Fuentes. Potser vaig ser injust amb la seva obra però mai em va interessar. El personatge em despertava una antipatia immediata. Era el tipus d’escriptor que jo no voldria ser per res del món. Prepotent, mediàtic i diplomàtic i superlatiu", va escriure el maig del 2012. Sovint també va llançar dards contra Paco Candel: "El president Mas compara Francisco Candel, el xarnego domesticat, amb Nelson Mandela. ¿Fins on arribarà el burrisme i la impostura d’aquest home?"
Marsé es va passar els darrers mesos de la seva vida revisant Viaje al sur i les anotacions i el diari que ara publica Lumen. El 28 de maig del 2020 va escriure a l’editora María Fasce: "Amb cert esforç, perquè la insuficiència renal continua el seu curs i m’afecta cada vegada més, he acabat la revisió d’Apuntes para unas memorias... Així que està a la teva disposició".
Club Editor fa parlar l'escriptor en català per primera vegada
"Marsé no va perdre la capacitat d’indignació mai i això el fa notable. La capacitat de no oblidar que no ha de ser així, que no hauríem d’acceptar que fos així, preservar aquesta capacitat el fa digne d'homenatge", diu l'editora de Club Editor, Maria Bohigas, que ha publicat la traducció catalana, firmada per Martí Sales, de l'últim llibre de ficció que va escriure Juan Marsé: Aquesta puta tan distingida, que Lumen va treure el 2016 en castellà.
El primer llibre de l'escriptor que es publica en català –perquè hi va haver en el passat altres intents però mai van arribar a bon port– comença amb les respostes d'un qüestionari fictici que un periodista fa al protagonista del llibre, un guionista de cinema que el 1982, amb la Transició com a escenari de fons, rep l'encàrrec de fer una pel·lícula inspirada en un assassinat real que es va cometre el 1949 en un cinema de barri. I aquí, el protagonista (Marsé escriu en primera persona) destil·la la ràbia i la indignació que també es poden llegir al seu diari i les llibretes. Al presumpte assassí se li aplica teràpia d'electroxoc. Són els anys 40, i la novel·la funciona com una metàfora de la desmemòria d'Espanya. Bohigas entén la desesperació de Marsé i hi veu ressonàncies en la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda: "És la decepció davant la falta de riquesa i ambició de la vida intel·lectual i cultural, després d'una dictadura tan llarga; el que hi ha no s'assembla al que desitjaven, és la consciència que la vida podria ser una altra cosa". Marsé, en opinió de Bohigas, és el continuador del camí iniciat per Joan Sales: "És el mateix camí del qual formen part Incerta glòria, escrit per Sales; El mar, de Blai Bonet o La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda".
Traduir Marsé al català, segons Bohigas, en part és necessari per arribar a un públic que potser en castellà no el llegiria: "La situació política i el fet de prendre posició fan que a vegades es desestimi un autor perquè s'associa a unes declaracions –diu l'editora–. Tradicionalment el món que s'expressa en castellà ha estat sord i cec al món que s'expressa en català. Fer el mateix em semblaria un drama".