“Ni la Generalitat ni el ministeri estan fent un esforç amb el Lliure”

BarcelonaJuan Carlos Martel (Barcelona, 1976) va entrar a la direcció del Teatre Lliure a finals de gener, poc després de la dimissió de Lluís Pasqual al capdavant de la institució. Captar públic nou, promoure la diversitat, professionalitzar els joves i atraure l’escena més puntera són alguns dels objectius del projecte de Martel, que ja està en marxa.

Com s’ha trobat el teatre?

Amb uns compromisos adquirits a nivell de programació fins a mitjans d’octubre. Dins la casa, me l’he trobat amb moltes ganes d’iniciar una nova etapa i de deixar enrere la crisi que va patir fa un any.

Quan va presentar el seu projecte admetia que podria haver-hi una fuita de públic. Com hi faran front?

Generant molta confiança. De moment hem exhaurit al Lliure de Gràcia i a la Sala Fabià Puigserver, mentre que a l’Espai Lliure estem en un 70% d’ocupació. Hem calculat que a un terç dels abonats els costarà molt més el nou projecte, perquè confiaven absolutament en el del Lluís Pasqual. Ens queda un terç que confien plenament en el Lliure, hi passi qui hi passi, i un altre terç que ens fa confiança però està a l’expectativa. I després volem treballar per ampliar els marges de públics, no quedar-nos només amb els espectadors que solen venir al Lliure.

¿Això passa per potenciar el teatre comercial, que és el que genera més públic?

No, passa per ampliar els marges de la cultura. El teatre tradicional, fins ara, ha portat gent. Si apliquem un model anglosaxó econòmic i busquem percentatges d’ocupació i ingressos a taquilla, al final anirem a fer un teatre tradicional que pot estar molt ben fet però que no ajuda a ampliar la cultura. Per això cal recuperar la tradició teatral i aplicar-la en tots els sentits. Volem diversitat a l’escenari i a la platea.

Quin teatre d’arreu del món vol portar al Lliure?

Existeix un teatre internacional per sota de l’establishment que molts ja coneixem, que s’ha mogut i s’ha creat com una resposta a una crisi i una precarietat generalitzades. Hi ha molts creadors que encara no han arribat a Catalunya. Parlo de països que no hem tocat fins ara, d’indrets com l’est d’Europa.

¿Els noms habituals del panorama internacional que han passat pel Lliure en queden exclosos?

No, però al Lliure no només hi ha d’haver el que hi havia. No tots els recursos han d’anar a uns pocs, s’han de redistribuir. Tant de bo vinguin els mestres europeus que van començar, com també les persones que volem portar ara nosaltres.

L’acusació de l’actriu Andrea Ros a l’exdirector del Lliure, Lluís Pasqual, de maltractes i la posterior dimissió d’ell van generar una crisi al Lliure. Com ha afectat el teatre?

El Lliure és un teatre fet de gent intel·ligent, capaç d’adaptar-se ràpidament als canvis. Ara estem en un procés d’adaptació. No crec que hi hagi encara la distància real per analitzar tot el que va passar. És tan inusual treballar amb els pocs mitjans que tenim i defensar aquesta institució que els elements ordinaris no et deixen veure els extraordinaris.

Poc després, l’ARA va publicar que el 2013 Pasqual havia cobrat 283.897 euros, just l’any en què plantejava un ERO i tancar temporalment el teatre. Què en pensa?

És contradictori i èticament reprovable. Però no és il·legal. El problema és el context que vivim. Nosaltres tenim uns pressupostos que són ínfims, irrisoris, i no es pot continuar així. El sou està a nivell europeu, no a nivell català, amb tota la crisi que hi ha. El Lliure té més o menys l’envergadura del Teatre de Munic, que té un pressupost d’uns 22 milions d’euros. Si tinguéssim aquest pressupost, tothom estaria cobrant més i no hi hauria aquest conflicte.

Vol aconseguir que el Lliure ingressi 3 milions d’euros de recursos propis. Com ho faran?

És un objectiu a llarg termini. Requereix un canvi de mentalitat, comunicar molt bé què és el Lliure i quina necessitat ha de tenir la gent i les empreses cap al teatre. Busquem implicar el sector privat, i per això hem creat una figura nova al teatre de captació de recursos. Necessitem que les administracions ens ajudin i que hi hagi beneficis fiscals. Econòmicament, no crec que hi hagi canvis en les aportacions de les administracions. Però sí que poden aplicar polítiques culturals i incentius perquè altres empreses puguin ajudar el Lliure.

¿Confia que es posi en marxa aviat una nova llei de mecenatge?

No puc confiar en els polítics. Jo demano confiança als espectadors i sé la dificultat que suposa. Però a mi, actualment, els polítics no em generen confiança. I crec que a molta gent tampoc. Nosaltres volem repensar el concepte del Lliure per saber el valor emocional que tenim a dins i atraure altra gent amb el mateix valor emocional. Però ens cal ajuda. Imagina’t comprar un abonament i que et desgravi, o que s’inventin un altre mecanisme. Que cadascú faci la seva feina.

Ara les administracions aporten un 80% del pressupost total del Lliure. Quin hauria de ser el percentatge ideal de subvencions?

Idealment sempre es parla d’un terç de la totalitat de la necessitat que té el teatre. Això implica que si el teatre té una necessitat de 33 milions d’euros, les administracions n’haurien de posar 11. Però és que el Teatre l’Archipel de Perpinyà té 3 milions d’euros més de pressupost que el Lliure. L’Ajuntament de Barcelona està fent un esforç, ho sé. Però ni la Generalitat ni el ministeri estan fent un esforç amb el Lliure. El problema és que no hi estan aportant gaire.