“Érem joves i ens vam passar moltíssim de la ratlla”

BarcelonaGlaucs van plegar veles el 2003 després de nou anys frenètics. “Érem joves i ens vam passar molt de la ratlla”, recorda Jofre Bardagí, cantant i compositor principal del grup que avui completen Alexandre Rexach (guitarra), José Luis Vadillo (baix) i Àngel Valentí (bateria). Plegats han enregistrat Hem conegut la nit (Música Global, 2014), un disc que certifica el retorn de la banda i que apareix catorze anys després de la publicació de l’anterior àlbum d’estudi, Si vols venir (2000).

“Quan ens vam separar no hi havia cap mal rotllo intern, però sí que n’hi havia d’externs. Vam treure els cinc primers discos en cinc discogràfiques diferents, i això crema molt”, diu Bardagí, que només tenia 17 anys quan Glaucs van publicar el primer àlbum el 1996. Ara hi tornen perquè, com diu Bardagí, els fa “il·lusió”, perquè no han deixat de ser amics i perquè tenien “moltes ganes” de tocar junts, que és justament el que faran avui a la sala Luz de Gas, en un concert en què el cantautor Jordi Minus serà el teloner.

Records d’amor i drogues

En aquest retorn hi ha poca nostàlgia. “Voler sentir el mateix que abans només té un pes anecdòtic en aquest disc. El pes més important el tenen les ganes de poder expressar coses noves”, explica Bardagí, alhora que afirma que segueixen parlant de les mateixes coses, “amor i drogues”, però amb la distància que dóna el pas del temps. “ Si vols venir explicava aquell moment, i Hem conegut la nit el que ha passat d’aleshores ençà”, precisa.

La metàfora del títol del nou disc admet poques interpretacions i és prou eloqüent sobre el punt de vista de bona part de les catorze cançons de l’àlbum. “No parlem d’una nit divertida, sinó d’una nit fosca, però des de la distància. Érem molt joves i la nit es va convertir en un problema. Abans tot era molt frenètic, i quan anàvem a tocar el que segurament ens importava menys era el concert. Anaves a tocar i potser acabaves vés a saber on. Ara ho recordem sense nostàlgia, però tampoc me’n penedeixo. Vam viure la vida moltíssim. Érem joves i ens agradava viure al límit”, diu.

Ara poden cantar versos com “vam baixar als inferns i ens hi vam fer un lloc” o escriure cançons com Va ser ahir, potser perquè van sobreviure al viatge al fons de la nit. “Hem patit molt, personalment i com a grup, i hem superat adversitats molt bèsties. Ara quan fas un concert el gaudeixes molt. Et canses, però arribes a casa bé, a unes hores decents, i pots fer un petó a la filla. Si estiguéssim fent el mateix que quan teníem 20 anys, seria fotut”, assegura Bardagí, que reconeix que se sent còmode escrivint cançons des de “la total i absoluta sinceritat” i que totes les cançons del nou disc “tenen nom i cognom”. És a dir, que es nodreixen de l’experiència pròpia i compartida amb els altres membres del grup. “Quan vaig fer el primer disc en solitari, Jo faig cançons, el 2006, vaig fer un clic. Em vaig sentir molt còmode parlant de les coses que em passen, però no des de l’egocentrisme”, explica.

Les coses han canviat en molts sentits. “Abans Glaucs eren com una passió. Volíem viure de Glaucs, i ens era igual si havíem d’estar una setmana menjant arròs amb tomàquet si no teníem diners. Ara les prioritats han canviat. Tenim família i qui més qui menys tots ens dediquem a la música, però no només a Glaucs”, diu. De fet, les responsabilitats professionals han fet que en aquesta reunió no hi participi un dels fundadors del grup, Lluís Alsina, que treballa al FC Barcelona, i que Eduard Font col·labori en el disc però no en els concerts perquè ara forma part de la banda de directe de Sanjosex.

El que no ha canviat gaire en els Glaucs del 2014 és l’equipatge musical. “Segueixo escoltant el que escoltava fa vint anys, i que aleshores ja era antic: Serrat, Springsteen, Dylan, Elvis Costello, els Beatles”, explica Bardagí, que completa l’enumeració amb noms com Nirvana, Jane’s Addiction, Pearl Jam, Lemonheads, Nada Surf i sobretot Juliana Hatfield, l’artista de Boston per la qual ha arribat a creuar l’Atlàntic i a seguir-la tot sol durant una gira per Bèlgica, Holanda i Anglaterra. “Sí, sóc superfanàtic de la Juliana Hatfield”, diu.

“No em preocupo gaire de les tendències -afegeix Bardagí-. Ens van ficar al sac del rock català, i tinc clar que no tocarem mai al PopArb, perquè seria estrany, però m’és igual agradar a un tipus de públic o a un altre. Quan fas les coses amb el cor, a com més gent arribi, millor. Estem aquí per això. Jo no vull que el meu disc només agradi a la gent que viu al barri de Gràcia”.