Les joves promeses del jazz s'han fet grans

BarcelonaEl seu talent ja cridava poderosament l’atenció quan Eva Fernández, Rita Payés i Magalí Datzira eren companyes de generació d’Andrea Motis a la Sant Andreu Jazz Band, on tocaven el saxo, el trombó i el contrabaix i feien de vocalistes. Però “han passat sis o set anys d’allò” –recorda Datzira, que ho veu com una altra vida amb la qual fins i tot va necessitar trencar– i avui el que etiquetàvem com a joves promeses del jazz ja són inqüestionables realitats de l’escena musical barcelonina. Igual com la pianista Lucía Fumero –que es va graduar a Rotterdam–, són compositores i intèrprets que lideren els seus propis projectes musicals, amb discos publicats i repertori propi. 

Les quatre instrumentistes comparteixen amistat i també un projecte que han batejat com a Las de Barcelona i que aquest diumenge (20 h i 22 h) inaugurarà els concerts del festival Mas i Mas al Jamboree. Els compromisos de Rita Payés faran que no sigui en aquest concert, però en canvi hi haurà el seu bateria habitual, David Xirgu, i dos convidats especials, la flautista Angie Obbin i el trompetista Joan Mar Sauqué.

La pandèmia ha enxampat Las de Barcelona treballant en la seva pròpia música. Aquest mateix diumenge serà el dia que surt el single del nou projecte musical i audiovisual de Magalí Datzira, un EP (amb un cor trencat com a títol) que ha gravat aquest any, durant el qual també ha seguit estudiant belles arts perquè vol dedicar-se a “fer música englobant les altres arts”. Les cançons, en anglès, són escrites sobretot a Amsterdam i totes “parlen sobre exnòvios”, i musicalment tenen molts elements electrònics. “És un projecte que m’ha vingut de gust, no crec que en faci bolos”, diu. 

Honestedat i personalitat

Eva Fernández també té ganes de gravar un altre disc després dels poemes musicats de Yo pregunto i ha aprofitat el confinament per arrodonir lletres i composicions. “Soc molt curiosa. Sempre m’ha agradat llegir i escriure, però el meu perfil d’instrumentista no em donava espai per creure que podia fer lletres”, explica. Però ho ha fet: “Són cançons amb lletres simples i honestes sobre el que em passa”. Aquest estiu ha buscat feina per primera vegada fora de la música per fer calaix per gravar el disc. Treballa al 061 però ho combina amb els concerts. “També és un cop de realitat. Jo tinc clar que soc músic”, afirma. 

Tot i que ja té dos projectes electrònics nous al cap, Lucía Fumero està immersa en la gira del seu disc en format trio, Universo normal, que va acabar en pandèmia i va treure a finals de l’any passat. “Són temes propis que tenen sonoritat world music. M’agrada l’obertura d’aquest concepte”, diu. Malgrat “la precarietat constant que molaria que canviés”, com apunta Fernández, Fumero nota que a la vegada hi ha una efervescència creativa en l’escena musical catalana: “Hi ha molta gent jove component música pròpia, projectes molt personals en què el músic s’exposa d’una manera especial, i que fan una oferta molt interessant. Estic entusiasmada”, confessa. 

Per a totes, Las de Barcelona és un conjunt sense pretensions ni pressions, creat pel plaer de tocar juntes, perquè s’ho passen bé. Fan la música que els agrada i la comparteixen per WhattsApp quan la descobreixen, un repertori llatinoamericà, sobretot brasiler, esquitxat per temes propis de cadascuna. Totes poden cantar qualsevol de les cançons i improvisen. “Jo diria que ens uneix la cançó d’autor. El llenguatge que establim és el jazz, perquè és el que mamem, però canviem el repertori sobre el qual juguem”, resumeix Fumero. Cap d’elles volia que el jazz l'encotillés, i han necessitat saltar cap a altres terrenys i estils “sense cap complex”, diu Fernández. “Sempre dic que el jazz no en té la culpa”.