L’autoficció dels joves irromp al teatre

BarcelonaLa generació d’artistes nascuda als anys 90 ha començat la seva conquesta dels escenaris. En els últims anys els dramaturgs més joves han vist com se’ls obrien les portes del món del teatre i s’hi han aferrat amb força: saben que les oportunitats són escasses i, per tant, extremadament valuoses. A poc a poc i majoritàriament des de sales alternatives, les seves creacions han arribat a la cartellera, on comença a calar una mirada diferent del món i de les arts escèniques.

Amb la precarietat intrínseca en les seves vides, els joves han vist en el teatre una eina de denúncia per fer-se sentir. Les seves obres estan marcades per una forta consciència feminista, una visió crítica de la realitat i l’anhel de canviar-la a través de la ficció. Fan un teatre que parteix de situacions viscudes en la pròpia pell, trenca amb els rols tradicionals i utilitza amb naturalitat a escena l’audiovisual i les noves tecnologies. Combatius i esperançats, els nous autors veuen en les arts escèniques un altaveu per fer-se sentir i eixamplar la seva presència en un sector governat per les generacions que els precedeixen.

En primera persona

Els autors utilitzen experiències pròpies com a punt de partida

La primera persona i l’autoficció són dos dels elements que defineixen el teatre d’aquesta nova fornada de dramaturgs. Les històries personals, tenyides en major o menor mesura de ficció, abunden entre els nous autors. Francesc Cuéllar (1993), per exemple, va convertir la lluita per trobar pis a Barcelona en Livalone, un espectacle sobre les dificultats per emancipar-se. “Feia molt de temps que buscava pis sense èxit. D’aquella experiència en vaig fer una mena de conferència teatral a través de la qual reflexiono sobre què vol dir una llar, com transitem pels llocs i què sentim quan tenim un espai propi”, explica Cuéllar, que va estrenar Livalone a l’última FiraTàrrega i l’ha representat també al Temporada Alta.

No és la primera vegada que Cuéllar trasllada a escena vivències pròpies. A Protocolos de acción frente a lo desconocido, que es va poder veure al setembre al festival Terrassa Noves Tendències, el dramaturg parlava de la lluita entre el que la societat li havia “explicat” que havia de ser i “el que era en realitat”, assenyala. Entrar en contacte amb una realitat diferent o poc coneguda esdevé l’espurna d’inspiració per escriure teatre. Després de treballar com a voluntària en un camp de refugiats l’estiu del 2016, la dramaturga Laia Foguet (1991) va veure que aquella experiència era carn d’espectacle. “Em va afectar molt el tema. Tenia la sensació que la història es repetia i que aquesta vegada m’agafava molt més a prop que altres conflictes”, recorda Foguet. El que més la va impactar va ser la situació que viuen els refugiats quan són a Europa. “Estan permanentment esperant que passi alguna cosa que no arriba”, diu l’autora. Juntament amb la seva germana, Aura Foguet (1995), ha abocat aquella experiència a Alhayat o la suma dels dies, que s’estrenarà el 15 de gener al Maldà.

Teatre com a eina crítica

El feminisme, les desigualtats i l’amor romàntic surten a escena

Fer teatre sense intentar canviar o millorar la societat no és una opció per als dramaturgs dels 90. A Salvatge, que arriba el 5 de desembre al Tantarantana, Sílvia Sonet (1991) carrega contra la idea de l’amor romàntic, que, segons ella, és intrínsec en aquesta generació. “Portem les pel·lícules de Disney sota la pell, i això fa que tinguem relacions tòxiques i dependents”, assegura l’autora. A l’escenari situa cinc personatges de 25 anys per reflectir les diferents maneres d’estimar.

També Clara Moraleda (1994) es fixa en les relacions tòxiques al seu primer muntatge com a dramaturga, Helena. “La protagonista és una noia anul·lada per part de la seva parella que té pànic al pas del temps”, destaca Moraleda. L’obra juga amb el personatge en dos moments de la seva vida, quan té 20 anys i quan en té 40, per parlar de les imposicions socials i els ideals de bellesa. “Em va impactar sentir que una dona de 40 anys que és soltera ja està acabada. Hi ha unes exigències a les dones a l’hora de fer-se grans que els homes no pateixen”, subratlla Moraleda.

En una línia similar, el tàndem format per Lola Rosales (1997) i Berta Prieto (1998) es nodreix de la seva quotidianitat per fer, des de la comèdia, un retrat de la seva generació. A Fuck you modern family parteixen de dues morts familiars pròximes per constatar que la generació dels 90 coneix més els seus ídols que no pas els pares o els avis. “Parlem de nosaltres amb un punt de crítica que no és destructiu”, apunta Rosales, i Prieto afegeix: “Hem d’assumir que som així, i per això som les primeres a riure’ns de nosaltres mateixes”.

Precarietat intrínseca

La crisi del 2008 marca els textos i els processos creatius

L’impacte de la crisi econòmica del 2008 i totes les seves conseqüències impregnen, directament o indirectament, els textos escrits per la generació dels 90. A Alhayat o la suma dels dies hi apareix una jove voluntària afectada per la precarietat, “tot i que aquest tema només surt com a rerefons”, explica Foguet. De fet, aquesta és la tendència en la majoria de muntatges: si bé la incertesa i la inestabilitat no són el nucli de les històries, els personatges estan marcats per un context de dificultats econòmiques. A Salvatge, Sonet construeix la trama d’una periodista que, segons l’autora, “ha invertit molt de temps i diners en la seva carrera i topa frontalment amb la precarietat, perquè no troba feina i se l’ha d’inventar”.

Volgudament o no, les ficcions d’aquesta generació acaben absorbint i reflectint la precarietat. “No recordo com era el món abans de la crisi, perquè quan va començar tenia 10 anys”, diu Rosales. “Inconscientment, sempre he tingut el record constant de la falta de feina i dels joves que marxen”, afegeix Prieto. Elles, que són de les dramaturgues més joves de la generació, tenen la sensació que els ha influenciat en la manera d’enfrontar-se al món laboral. “Hi ha sempre aquesta idea que ens haurem de buscar la vida nosaltres mateixes”, apunta Rosales. I precisament al seu últim espectacle les protagonistes acaben deixant de banda les seves vocacions per muntar un imperi de venda de calces.

El clima provocat per la crisi econòmica afecta des de la base les creacions dels joves autors. “No puc tenir certes idees ni escriure certes històries perquè sé que no hi haurà capacitat per produir-les -assenyala Cuéllar-. Al final estem obligats a escriure a petita escala”.

Desinhibits i alliberats

Són una generació que no busca satisfer les patums del sector

Als ulls dels dramaturgs d’altres generacions, la nova fornada d’autors sobresurt per la capacitat de parlar directament d’ells mateixos a l’escenari, de trencar amb les formes clàssiques del teatre i d’escriure sense la necessitat de satisfer les patums del sector. “No s’esperen que altres veus parlin d’ells. Són molt concrets, expliquen literalment el que estan vivint”, afirma Pau Miró (1974), que lloa “la sana desinhibició” d’aquests autors.

En comparació amb els joves, Ivan Morales (1979) considera que la seva generació “s’ha preocupat molt d’explicar els contextos dels personatges”, fet que genera “un punt de distanciament”. Els dramaturgs nascuts als 90, en canvi, “no han fet el camí a partir del mestratge de les patums del sector”, diu. “No són tan temerosos ni tenen la necessitat de complaure ningú”, afegeix Miró. En part, aquesta valentia a escena va lligada a les circumstàncies socials i econòmiques. “És una generació que ha vist molt bon teatre des que són petits. Tenen una formació molt superior a la que teníem nosaltres”, diu Sergi Belbel (1963). La contrapartida, des del seu punt de vista, és que arran de la crisi del 2008 “ara guanyar-se la vida amb la dramatúrgia sembla una fita impossible”. Segons Belbel, això genera “una bomba de rellotgeria”.

Tant Belbel com Morales i Miró coincideixen en destacar que la dramatúrgia dels 90 es caracteritza per trencar amb les convencions del teatre més clàssic. “Subscric tot el contingut dels seus espectacles, però el teatre ha perdut la metàfora. Amb l’autoficció dissolen la ficció i això em genera problemes fins i tot morals”, subratlla Belbel, que troba a faltar complexitat als muntatges. “Si quan vaig al teatre rebo una lliçó política, surto preocupat -afegeix el dramaturg-. Hi ha un neomaniqueisme i una certa arrogància lligades a la supervivència”. Miró també ha detectat la tendència a “reelaborar menys la realitat perquè es converteixi en ficció”, tot i que ell no n’és un detractor. “És molt sana aquesta actitud, no estan per orgues i necessiten cridar les coses”, assenyala l’autor. Per a Morales, a més, és un símptoma d’enriquiment del sector: “Són una generació desesperada i humiliada. Abans les seves mirades haurien sigut marginals, ara ja no ho són. No parlen des de la talaia, sinó des del carrer. I això és una molt bona notícia”.