Contra què lluiten els joves?
Juan Carlos Martel explora els mals de la joventut a l’obra documental ‘La malaltia’, al Teatre Lliure
BarcelonaPortem setmanes debatent sobre per què els joves cremen contenidors, d’on els surt tanta ràbia, i si va més enllà d’una gran gamberrada i es pot llegir com el manifest fundacional dels angry young kids. Doncs en una ciutat que crema amb manifestacions a favor de l’alliberament de Pablo Hasél i en contra dels abusos de poder en institucions respectables, el Teatre Lliure estrena divendres que ve un docudrama escènic que precisament vol explorar els mals de la joventut, que, per extensió, són els de tota la societat. Una societat malalta, com la pandèmia ha evidenciat, i que és a l’avantsala d’una altra crisi.
Juan Carlos Martel dirigeix per primera vegada un espectacle des que va situar-se al capdavant del Lliure fa dos anys. Amb La malaltia ha optat per tornar a seguir l’estela dels muntatges documentals que tan bons resultats li va donar per parlar de sensellarisme i gent gran, i ara aborda el sentiment de no future dels joves. I ho fa amb un repartiment de sis intèrprets molt joves –en part sorgits d’un càsting– en què la figura més reconeguda és l’actriu Elena Martín.
En origen, Martel partia d’un text del 1929 del dramaturg búlgar Ferdinand Bruckner, El mal de la joventut, que intenta donar resposta a preguntes com: “Què significa ser jove? Per què el sistema fa que ens sentim ofegats? On és la malaltia real, en els joves o en el sistema?”, planteja el director. El que ha fet, amb l’assagista Ingrid Guardiola com a dramaturgista, ha estat traslladar aquell desassossec nihilista dels estudiants de medicina de la Viena d’entreguerres a la Barcelona actual. Més enllà de la malaltia clínica, ells traslladen la dolència a qüestions anímiques i socials. “Les nostres disfuncions són una resposta a certes tensions socials”, explica Guardiola. Alguns dels temes que desplega Bruckner i que ells recullen són l’angoixa, la prostitució, el suïcidi o la precarització. Són qüestions que “el sistema ha volgut normalitzar i que, d’aquesta manera, les ha invisibilitzat”, diu Martel, una idea que té molts ressons en l’actualitat.
El resultat d’aquest paral·lelisme històric és un assaig teatral que mescla escenes de Bruckner, escenes actuals i escenes fílmiques, perquè la protagonista és una artista visual que es comunica a través de les pantalles –en unes càpsules creades per alumnes del màster en documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra–. L’obra es podrà veure a la sala Fabià Puigserver del Lliure de Montjuïc fins a l’11 d'abril.
Mort, aburgesament o presó
“En moments de crisi es delega en els joves la responsabilitat de fer el canvi. Els passem la patata calenta, els deleguem preguntes i responsabilitats sense haver sembrat un camí més factible econòmicament i socialment”, exposa Guardiola. Si la conclusió de l’obra de Bruckner era “suïcidi o aburgesament”, a La malaltia del Lliure la conclusió seria “suïcidi, aburgesament o presó”, en homenatge a Pablo Hasél, explica Guardiola.
L’obra també es pot llegir com una mena de resposta paral·lela a la ira que a Catalunya es va desfermar a Urquinaona l’octubre del 2019 i que ara ha tornat a encendre’s. La malaltia vol oferir “una altra imatge dels joves folls que no han viscut prou, com sovint els retraten els mitjans”, diu Guardiola. “La malaltia mostra un cor que s’allunya de la fúria gregària i l’esperit hooligan i té una perspectiva molt polititzada, reflexiva i autoconscient”, explica la pensadora.
De fet, fins i tot impugnen la idea que existeixi la joventut com a tal, perquè és un concepte inventat en termes productius. “Ser jove no és una etapa biològica sinó un estat d’ànim i mental, al qual renunciem quan decidim aburgesar-nos, en cas que això avui sigui possible”, explica Guardiola, basant-se en Teenage. La invención de la juventud 1875-1945, de JonSavage. “La disconformitat és el que et fa ser jove. No depèn de l’edat sinó del posicionament físic i mental respecte al que t’envolta”, diu Martel. “L’esperit jove és no assumir a cegues el que et ve, és poder dir «Prou», «No ens agrada», «No encaixem en un sistema invivible»”, conclou Guardiola.