La joventut de 'sa satànica majestat' Keith Richards

BarcelonaA principis de setembre Keith Richards va okupar la televisió pública BBC4 i durant un cap de setmana va decidir el contingut de la programació: concerts inèdits, cinema clàssic... La cirereta d’aquesta emissió pirata va ser l’estrena d’un documental de Julien Temple sobre Richards, The origin of the species, que parteix d’una idea provocadora: explicar la vida del guitarrista prèvia al naixement dels Rolling Stones. “Vinc del punk, m’agrada ser provocador -admet amb sorna Temple-. I així és com li vaig vendre la moto al Keith: el documental acaba quan comencen els Stones”.

The origin of the species, del qual el Festival In-Edit farà una única projecció dijous, no se centra en la infància i joventut de Richards per fer la guitza als fans dels Stones, sinó perquè l’objectiu de Temple és evocar l’Anglaterra de postguerra i els canvis que s’hi van produir del 1945 al 1960. Per què, doncs, fer-ho a través dels ulls d’un músic que tothom associa als 60? “En molts sentits, els 60 van donar al món la forma que té avui dia -respon Temple-. Els Stones, particularment a la Gran Bretanya, van canviar la manera de pensar que tenia la gent sobre les coses. Però les coses que van fer possibles els 60 van anar germinant al llarg dels anys 40 i 50 i la infància de Keith em permet examinar-les. Ell no m’interessa com a estrella de rock, sinó veure què va fer d’ell una persona que després va canviar el món”.

L’Anglaterra dels 40 i 50

En el documental, un Richards relaxat i sorneguer recorda amb vivesa els detalls del món en què va créixer: la runa dels bombardejos alemanys, la música que se sentia a casa, l’humor subversiu de la mare, les estretors dels racionaments de postguerra... I, per descomptat, els inicis de la relació amb la música (tocant La malagueña amb la guitarra de l’avi) i del seu rebuig de l’autoritarisme. “No se l’ha de subestimar: el Keith és una de les persones importants dels 60, el rolling stone que més barreres va trencar”, diu Temple, que coneix bé el guitarrista. “Som amics, així que per a ell és més fàcil parlar amb mi que amb un cineasta desconegut, i aquesta intimitat es percep en la pantalla -assenyala-. Volia allunyar-me del tipus d’entrevista que sempre fa la gent quan s’asseu amb una estrella de rock. I al Keith això li agrada. Al documental es veu que gaudeix. Més que recordar la infància, la reviu. I la seva memòria és increïblement detallada. Molt millor que la meva”.

Richards recorda la seva infància amb humor, sense caure en la nostàlgia ni el sentimentalisme. I parla amb tendresa del seu pare, protagonista de la llegenda més surrealista del guitarrista. “Pel que jo sé és cert que va esnifar les cendres del seu pare -confirma Temple-. Li vaig preguntar i em va dir que sí, però que només va esnifar-ne una part. És una manera una mica estranya de sentir-te a prop d’algú que has perdut, cert, però segur que no és la cosa més boja que ha fet”.