Cultura07/08/2013

Una joventut rabiosa a la Biennal

Cheek by Jowl es reinventa amb una versió edípica de la farsa 'Ubu roi'

Juan Carlos Olivares
i Juan Carlos Olivares

VenèciaAquest diumenge, 4 d'agost, Declan Donnellan feia seixanta anys. Poques hores abans ho celebrava amb el públic a l'òpera de La Fenice amb un espectacle que reinventa a fons el discurs teatral de Cheek by Jowl. La seva adaptació d' Ubu roi d'Alfred Jarry demana un procés de desconstrucció de tot el que l'espectador relaciona amb la seva trajectòria. Donnellan ens ofereix un temps d'adaptació: un llarg pròleg gairebé mut, amb una càmera -portada per un adolescent- que amb el seu cruel objectiu escrutador revela tot el que amaga un entorn burgès. Aquests llocs civilitzats que Haneke tria per inocular horror. Les llars de Funny games i Caché .

És la càmera la que cridarà " Merde! " -la iconoclasta primera paraula de l'obra- amb un primeríssim primer pla de l'estoreta de la tassa del vàter. Un descobriment que avança la inquietud adolescent que aviat deixarà la seva brutal empremta escènica. Donnellan filtra la gran farsa pel tamís del complex d'Èdip: amb la primera mostra d'atracció sexual dels pares, el fill deixa anar la seva frustració projectant una realitat paral·lela que transforma els seus progenitors i els convidats en titelles dels seus malsons interiors. El conte d'avarícia, tirania i instints primaris serveix de marc oníric perquè el fill castigui al pare i recuperi l'amor de la mare. Ell és l'heroi del seu propi relat de venjança i terror.

Cargando
No hay anuncios

Però la història no sempre se sotmet als seus desitjos i la realitat convencional irromp a escena per posar a prova la versatilitat de la companyia, recordar la ironia que recorre el muntatge i incorporar detalls que se situen a cavall de les dues realitats. Un espectacle brillant que Donnellan tanca amb una nota amarga: l'adolescent, un cop desfogada seva ràbia teenager , se suma a la taula dels grans i en silenci accepta el seu hipòcrita joc social.

També s'ha pogut veure a la Biennal de Venècia com Motus, la jove companyia italiana d'esperit radical, s'apropia de La tempesta per elaborar un doble discurs: una reflexió metateatral sobre el propi text -amb un interessant qüestionament sobre el rol dels personatges- i una metàfora sobre l'illa i la idea del naufragi en relació a la catàstrofe migratòria a la Mediterrània. Mentre l'anàlisi dramàtica genera noves idees i imatges, el propòsit social i polític sembla alimentar-se d'una idea de l'acció-reacció revolucionària pròpia d'altres dècades. Els dos discursos no tenen el mateix nivell de profunditat, encara que la companyia els defensa amb la mateixa entrega absoluta i profunda convicció. I ho fa amb els mínims recursos escènics, un acurat disseny audiovisual i un treball físic realment intens.