Una jove perduda enmig d’una vall a Gal·les

Barcelona“Els records de la infantesa m’arriben com un riu constant: olors, gustos i imatges que es barregen en un corrent cabalós”, escriu Angharad Price a La vida de la Rebecca Jones (Rata, 2018). El llibre està en primera persona, però no explica la vida de l’autora, professora de literatura gal·lesa a la Universitat de Bangor, al nord del país: la protagonista és la seva àvia, que es va criar a principis del segle XX en una granja a Tynybraich, enmig de la vall de Maesglasau.

“Quan l’àvia va morir, el 1999, tot just havia publicat la primera novel·la, Tania’r Tacsi, i em va semblar que una bona manera d’homenatjar-la era escriure sobre ella i, per extensió, també sobre aquelles dones que van viure en granges aïllades de la resta del món, acompanyades només de la família -diu Price, que a l’octubre va participar al primer festival Liternatura-. Per obligar-me a escriure el llibre em vaig presentar a un premi literari. Va ser gràcies a la lectura de W.G. Sebald i a un quadre de la Rebecca que hi havia a la granja que em vaig decidir a escriure en primera persona com si fos ella”. La vall de Maesglasau on la família de Price ha viscut des de fa, concretament, 1.012 anys, és “recòndita, un món oblidat i a punt de periclitar que es regeix des de fa mil·lenis pel ritme de les estacions i de les collites”, explica Marina Espasa en un dels epílegs del volum.

La història de la Rebecca Jones, que es casaria amb l’avi d’Angharad Price, és la del contacte amb la terra i l’aïllament de la resta del món. També la del sacrifici familiar, perquè els altres tres germans, Gruffydd, Lewis i William, “van néixer cecs i els seus pares els van enviar a una escola perquè poguessin estudiar”. Quan van deixar la granja de Tynybraich, els tres germans van aprendre l’anglès. “Un d’ells va arribar a ser vicari a Londres, un altre va aprendre dotze llengües i va ser lingüista i traductor al braille, i el tercer va acabar sent pintor -explica l’autora-. La Rebecca i el Robert es van haver d’espavilar treballant per a la família, encara que ell, per exemple, hauria volgut ser metge”. La Rebecca es decideix a convertir en paraules la bellesa del món antic on ha crescut. “El vocabulari ric i la llengua ornamentada de la Rebecca mostren l’alt nivell d’alfabetització del país de Gal·les -assegura Price-. T’ensenyaven a llegir i a escriure a la catequesi, perquè, tot i que ara Gal·les sigui un país secularitzat, en aquella època el protestantisme d’arrel calvinista era molt important”. L’autora explica que a la casa de Tynybraich hi conserven llibres del segle XVI: “Un dels pocs luxes que hem tingut ha sigut la cultura escrita. La nostra tradició literària arrenca al segle VI”.

La vida de la Rebecca Jones és un dels pocs exemples de la literatura gal·lesa contemporània que es poden llegir en català -encara que la traducció de Yannick Garcia sigui de l’anglès-. “És important que les anomenades cultures petites estiguem en contacte”, diu Price, abans de recordar que el gal·lès té uns 600.000 parlants. “A Bangor és la llengua dominant, però a les ciutats, a causa de raons econòmiques i industrials, l’anglès mana -explica-. Encara que la meva llengua materna sigui el gal·lès, vaig aprendre l’anglès a l’escola, a partir dels cinc anys. Vivim envoltats d’anglès: a la tele, la ràdio, la publicitat...” Publicada el 2002, La vida de la Rebecca Jones va ser considerada Llibre de l’Any pel Consell de les Arts Gal·leses. Price només ha publicat un llibre més des de llavors, Caersaint (2010).