Literatura
Cultura26/03/2018

Una jove autora que us farà posar la pell de gallina

Mónica Ojeda publica 'Mandíbula', una novel·la sobre "pulsions submergides"

Jordi Nopca
i Jordi Nopca

BarcelonaMandíbula, la tercera novel·la de Mónica Ojeda (Guayaquil, Equador, 1988), comença amb una escena pertorbadora: una noia desperta lligada de mans i peus en una cabana i de seguida descobreix que qui l’ha segrestat és la professora de llengua i literatura. “ Tú y yo vamos a tener que hablar sobre lo que hiciste ”, li diu a la Fernanda, amb cara de pocs amics. I aquesta situació límit dispara una narració que salta endavant i endarrere en el temps per endinsar-se en el pèrfid dia a dia d’una escola bilingüe de l’Opus Dei on estudien la Fernanda i les seves amigues.

“Hi havia una cosa que tenia clara des del començament: volia que tots els personatges principals de la novel·la fossin dones”, explica Ojeda. Mandíbula és una novel·la tan o més fosca que les dues que l’han precedit. “El primer llibre que vaig publicar va ser La desfiguración Silva, el 2014, gràcies a un premi literari que vaig guanyar a Cuba -recorda-. Al meu país és molt difícil publicar si no ets un autor consagrat o no et saps moure pel món literari, cosa que a mi no se’m dona gaire bé”. Ojeda considera que si hi ha un element comú en tota la prosa que ha escrit fins ara són els personatges manipuladors: “Intenten transformar la realitat fent un ús pervers del llenguatge”. A Mandíbula (Ed. Candaya) n’hi ha molta, de manipulació: es dona entre les amigues adolescents -que s’estimen tant que arriba un moment en què es comencen a odiar-, però també entre les noies i la professora, a qui sotmeten a les tortures del bullying. Hi ha un altre tipus de deformació de la veritat: el de les creepypastas, històries de terror que són compartides a través d’internet i que, sovint, acaben convertides en llegendes urbanes. “Vaig haver d’impregnar-me de la cultura de l’horror i el terror -diu-. A mi m’agraden clàssics com H.P. Lovecraft i Stephen King, i també les pel·lícules de Dario Argento, però havia d’esbrinar què consumien els joves ara, i a banda del cinema era imprescindible que em fixés en internet”. Ojeda diu que la creepypasta que més la va pertorbar va ser Pen pal, centrada en tot de fets estranys que un noi explica sobre la seva infantesa, i que comencen amb una sèrie de polaroids que el protagonista rep a casa. “Em va ajudar també el documental Beware the slenderman, sobre dues noies que decideixen matar algú perquè els ho demana un personatge d’una creepypasta : si ho fan podran anar-se’n a viure amb ell en una mansió”.

Cargando
No hay anuncios

La presència d’internet és “important en la trama del llibre però no és el tema de fons”, recorda l’autora, que també va pouar en la xarxa a Nefando (2016), on s’aproximava als abusos infantils: “Avui, el mal que es fa a les víctimes és pitjor perquè no només pateixen una violació, sinó que es difon a través de les xarxes”. Mandíbula arrenca amb una cita del psicoanalista Jacques Lacan: “Ser dins la boca d’un cocodril; això és una mare”. “M’interessa parlar de les pulsions submergides i del que hi ha sota la línia de flotació -admet-. L’escriptura serveix per revelar coses. Per aconseguir-les cal ficar el cap dins l’aigua i aguantar la respiració”.

Aquesta novel·la farà passar una bona estona als lectors amb ganes d’emocions fortes, escrites en un estil dúctil i elaborat i dosificant la informació amb un ofici poc habitual en una autora que encara no ha fet 30 anys i que recentment s’ha inclòs a la llista Bogotá 39, sobre els autors joves més prometedors del panorama literari llatinoamericà.