José Sanchis Sinisterra: “Si no imaginem alternatives, la realitat sembla inamovible”

Catedràtic de llengua i literatura, fundador del Teatro Fronterizo i de la Sala Beckett, professor de l’Institut del Teatre, autor i director escènic. Als 77 anys, José Sanchis Sinisterra (València, 1940) ha abandonat els antics càrrecs però no ha penjat la ploma. Savi i humil, va ser la setmana passada a Barcelona per estrenar El lugar donde rezan las putas o Que lo dicho sea i impartir un taller de dramatúrgia a la Beckett.

L’última etiqueta que se li ha penjat és la de fer un “teatre en temps de ràbia”. Tan malament estem?

Era l’eslògan que vaig escriure per al programa d’ El lugar donde rezan las putas... però ha esdevingut una consigna, tot i que no totes les meves obres estan marcades per aquesta ràbia. Per a mi l’humor també és una eina intel·lectual i un al·licient perquè la gent pugui pensar des de la paradoxa, des d’un lloc no racional, esquemàtic i quadriculat. Però és veritat que el món no és un paradís, i un teatre gratificant ja el fa el teatre comercial. Hi ha d’haver també un teatre que posi el dit a la nafra. I jo, per circumstàncies biogràfiques, soc més sensible a tot el que funciona malament.

¿El teatre ha d’anar a la contra per no ser un entreteniment burgès?

El teatre té un component d’entreteniment però també és una eina de coneixement. El lugar donde rezan las putas... és una reivindicació de les oportunitats perdudes de la història. Em situo a l’estela de Walter Benjamin, que deia que l’historiador ha de ser un drapaire que recull esquinçalls de la història, possibilitats perdudes, ha de donar visibilitat als perdedors de causes utòpiques que la història dominant ha deixat als vorals.

Estem perdent oportunitats, avui?

Jo crec que sí. Aquesta economia de mercat està creant una humanitat que ha fet del consum i la innovació dues panacees que han de regir no només l’economia i la producció i, per tant, la destrucció del planeta, sinó també els desitjos de la gent, que sembla que com més coses tinguin més feliços seran. Això és un mite completament fals.

¿Té la sensació que després de 60 anys de carrera fa un teatre tan polític o més que anys enrere? ¿Continua confiant en la capacitat de transformació del teatre?

Si no, no faria el que faig. Encara que només es belluguin algunes neurones de l’espectador, si fem que vegin les coses una mica diferents ja justifiquem aquesta professió, que de vegades sembla gratuïta, un luxe i una banalitat. El teatre, i l’art en general, ha de servir per desautomatitzar la percepció que tenim del món. Si no, veiem les coses com si no poguessin ser d’una altra manera.

Defensa que perquè el futur sigui factible, ens l’hem d’imaginar.

La imaginació, ja ho deien els simbolistes i Baudelaire, és una eina per transformar el món. Si no imaginem alternatives al que hi ha, la realitat sembla que sigui inamovible. Per això reivindico també un teatre imaginatiu.

I com imagina el futur?

En aquest moment de la meva vida no crec en canvis radicals de la situació política, econòmica, social o ètica, però sí que en un mar brut i tumultuós sorgeixen illes de resistència, d’optimisme, de gent que fa coses per canviar la realitat i que a vegades no apareixen als mitjans.

El Nuevo Teatro Fronterizo i La Corsetería, el projecte que el 2010 va engegar a Madrid, n’és una.

L’impuls i la trajectòria és molt diferent de la Beckett [que va dirigir del 1989 al 1997]. La diferència de precarietat és abismal. En l’època de la Beckett, les institucions es volien fer veure com a protectores de l’art i la cultura, els artistes teníem una situació privilegiada i llavors m’interessava la investigació formal. Ara el Nuevo Teatro Fronterizo es preocupa de donar visibilitat a aspectes de la realitat social i col·lectius humans que no apareixen mai al teatre.

Parla d’ecologisme, feminisme, memòria, exclusió... ¿El teatre estava desconnectat de la realitat?

De zones molt importants i molt emprenyadores de la realitat. Si agafes la cartellera de Madrid, Barcelona i altres ciutats, la temàtica està restringida a una classe social i un tipus de gent interessant, complexa i amb problemes petitburgesos, i en queden fora molts altres.

Mirant enrere, ¿es reconeix en la seva pròpia trajectòria?

Jo tinc un lema: intentar que cada obra sigui diferent de l’anterior. Presumeixo de ser un autor sense personalitat. Cada obra m’agradaria que semblés d’un autor diferent. Però no soc imbècil i sé que evidentment tinc constants que reapareixen, i una d’elles és utilitzar l’univers teatral com a metàfora per reflectir-hi les dimensions de la realitat.

Com rep el premi Max?

Aquests anys a Madrid tinc la sensació que la nostra activitat no té gaire repercussió ni visibilitat. Per això vaig pensar: “Ostres, saben que encara estic viu!” Probablement el premi té a veure amb la meva defensa constant del text com a literatura dramàtica, com un espai d’innovació, no només com a partitura per a la posada en escena, ni material per a la creativitat del director o un anacronisme. Si el que volien era donar-me el premi i que em retirés en un asil, no ho aconseguiran.