Josep Lluís Mateo: “Les ciutats ens han de fer fàcil i agradable la vida, no ens l’han de complicar”

PalmaLa veterana revista Domus d’arquitectura i disseny acaba de publicar la seva primera llista dels que considera els cent millors arquitectes del món. El despatx que dirigeix Josep Lluís Mateo (Barcelona, 1949) està entre aquests cent referents de l’arquitectura mundial per la seva aportació a “la innovació cultural”, segons els editors. L’arquitecte va guanyar el concurs per construir el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany, que s’està a punt de començar. Mentrestant, treballa grans projectes d’arquitectura i urbanisme a Sibenik (Croàcia), també a prop d’Amsterdam, a Montpeller o a Niça (França), entre moltes altres ciutats.

Que Domus us inclogui entre els cent millors arquitectes del món, ho considereu com un premi?

Per a mi ha sigut una gran alegria. Un premi, en cert sentit, sí. El cas és que no tinc una bona relació amb els premis, no m’hi presento. Els premis, més que una obertura de possibilitats de futur, solen ser la constatació d’un final, i això no m’agrada. Està comprovat que la majoria de membres dels jurats opten més per premiar algú que està acabat que no a qui té recorregut per fer-los la competència.

Quins creu que són els trets principals de la vostra arquitectura per a un reconeixement així?

Cada projecte és una història per a mi. Hi ha arquitectes més estilístics, que acoten molt el seu estil, i això és bastant inevitable que passi, però jo intento no fer-ho. Vull evitar els llocs comuns propis. He de reconèixer que em costa molt començar els projectes -el meu equip se sol posar nerviós per això-. Analitzo moltes dades que són específiques del projecte, perquè vull entendre d’una manera oberta i nova com he d’afrontar cada problema en concret. Per a mi, el desconeixement de la solució és el més interessant de la meva feina. Rebutjo l’aplicació de fórmules. M’atreu que el resultat sigui això, un resultat, no una fórmula de partida.

Vol dir que cada projecte respon a un lloc, a una realitat...

El lloc és precisament un dels temes clàssics en la meva obra, del que més em preocupa. I quan dius un lloc, dius un paisatge, un context social, una cultura... D’alguna manera, l’arquitectura és un trasto que apareix en un lloc, que trenca un statu quo, i el que has d’intentar és que aquest trasto millori el lloc. L’arquitectura té una capacitat destructiva molt forta, però també té la capacitat de millorar la situació.

Si tenim en compte que la construcció genera gairebé el 40% de les emissions de CO2, quina és la responsabilitat dels arquitectes en la sostenibilitat global?

Aquest és un tema determinant per al nostre moment històric. I tot i que cada vegada es té més assumit el problema, cal fer-ne molts estudis, com també projectes responsables. Ara bé, és igualment cert que l’arquitectura tradicional, la dels nostres avantpassats, sempre es va fer segons uns paràmetres de sostenibilitat: orientació, protecció, aïllament, ús de materials propers, etc. Vitruvi, abans de Crist, ja en parlava. També ho feia L.B. Alberti al Renaixement, i tants d’altres. Hem d’anar a la lògica inicial, aprofitar les condicions naturals i no violentar-les. Dit això...

Dit això, què vol dir?

Vull dir que també soc una mica escèptic, perquè massa sovint es fa un ús ornamental i retòric de la sostenibilitat. Veig molts projectes d’arquitectura que ara s’expliquen gairebé només basant-se en això. Una bona arquitectura no només ha de ser ecològica. La sostenibilitat no ha de ser una mena d’eslògan políticament correcte, ni una tendència, ni una moda. Quan passa això, es porta l’arquitectura a unes discussions quasi morals i religioses, i hi soc reticent. És innegable que l’arquitectura ha de proposar solucions al problema del canvi climàtic, hem de millorar els processos i les solucions. Hi ha temes lligats a l’ecologia, com és el paisatge, que mereixen molta consideració. Els arquitectes hem de considerar la natura com a aliada.

Treballa molt en urbanisme. Com l’afronta?

L’urbanisme ha de generar ordre. En aquest sentit, l’Eixample de Barcelona n’és un gran exemple, un projecte excel·lent. M’agraden les ciutats fàcils, com Zuric i Berlín, que donen molta importància a la relació entre la natura i la construcció, entre el buit i el que està construït. Les ciutats grans han de potenciar les dimensions properes i humanes. Les ciutats ens han de fer fàcil i agradable la vida, no ens l’han de complicar més.

No podem acabar sense demanar-li pel Centre Internacional de Fotografia. Com ho té?

Jo estic preparadíssim per començar les obres, de fa temps. Per ser un projecte petit, que compta amb una voluntat política i una situació fàcil, s’ha fet complicat. Per a mi, sempre ho dic, és un repte, perquè és un treball a una escala petita i de gran delicadesa. Per això, pel fet de centrar-se en la fotografia i que sigui un projecte a Mallorca, em fa especial il·lusió.